30 de juny 2011
Microrelat 1
Fora els especuladors! El poder, pel poble! Més drets i... Van haver de callar a mitja proclama. El permís per manifestar-se s'acabava a les vuit en punt.
7 de juny 2011
O MELHOR BAIRRO
Els condicionants Se senten crits i trets. Algunes bales travessen el forat de la finestra, tapat només amb cartrons, i van a parar al cap del pare i al pit de la mare. El toll de sang es va escampant, com una riuada, envaint el petit espai, mentre la Fernanda i els seus germans s’ho miren, amb cares desencaixades. La policia no entra, habitualment, a la favela de Vila Cruzeiro. Però els fets d’avui són especialment greus, i arriben tres patrulles, que escorcollen la casa, sense que ningú sàpiga què busquen. Desfan coixins a ganivetades, i tomben mobles. Tapen els cadàvers, els introdueixen dins d’unes bosses grogues de plàstic, i tanquen la cremallera. La cara del pare i de la mare desapareix dins el sac. La sang no marxa del terra, es fa difícil de netejar, fins i tot amb salfumant.
Primeres dosis Els petits ploren, de gana. Demanen menjar sense parlar. Al vespre la Fernanda fa ruta pels contenidors del barri més proper, ja fora de la favela. Hi ha mig pollastre envasat, amb plàstic i safata de porexpan, començant a podrir-se, ja de color lilós. Encara se’n pot aprofitar alguna cosa. L’angoixa creix, i la Fernanda decideix acudir a la cita que porta mesos rebutjant. Amagats al que era la sala d’una petita casa dels afores, ara derruïda, en Ribeiro li dona un bitllet de cent reals, i un mapa guixat amb llapis a mà, amb els punts on haurà de repartir les dosis. A partir de dijous, i cada matí, li arriben cinquanta paperines. Cadascuna l’haurà de vendre a vuitanta reals. Al final del dia ha d’entregar els diners a la Marçela, la noia d’en Ribeiro, que s’encarrega de pagar. Ella es quedarà un vint per cent. Funciona. El segon dia la Fernanda posa a taula un plat de sopa, que els nens xarrupen amb deliri; el tercer diumenge des que s’hi dedica, li arriba fins i tot per una feijoada modesta, feta amb sobres. Mira el plat, quan estan ja asseguts a taula, i li cau una llàgrima. Gira la mirada cap a la finestra i veu, a uns vint metres, darrere del pati dels veïns, que en Micael esnifa alguna cosa. Té només tretze anys. És ella qui li ha venut el gram a en Joâo, el seu camell. Es tanca a l’habitació i plora. Treu una petita bossa del doble fons de la còmoda. N’extreu una paperina. L’estén al petit cendrer de plàstic. Col•locada, s’adorm.
Les coses canvien El regidor anti-droga del barri de Purificaçâo s’ha convertit en el seu millor client: li compra les dosis a través de la seva prostituta, cada dimecres. Ja no li deu res a en Ribeiro. La Fernanda és ara la cap dels narcos de Vila Cruzeiro. Els germans, no tan petits, treballen amb ella. Entre els quatre controlen tot el material que es trafica a la favela, el que entra i el que surt. Han canviat de casa: ara tenen llits per tots, una cuina que els germans han anat fent a poc a poc, amb les seves pròpies mans, i una tele de plasma que els ha passat, a canvi d’unes dosis de crack, el gerent d’un centre comercial, client habitual. Guarden un fusell AK-47 sota un racó de la tarima que han posat a la sala. L’han hagut de fer servir un cop, en un enfrontament amb el clan dels Rodrígues. En Fabio, el més petit, de catorze anys, ha disparat al peu d’un altre noi de la seva edat.
Copacabana La Fernanda i els seus germans s’han convertit en els millors subministradors de la ciutat, no només per cantants i actors de Río, sinó també pels regidors, diputats, i algun ministre. El centre d’operacions s’ha traslladat al mateix barri on viuen, Copacabana. Des que van morir els pares, fa deu anys, la Fernanda ha fet tots els passos que han calgut per arribar on són: un xalet residencial de tres-cents metres quadrats amb jardí, a la millor zona de la ciutat. Arriba el magistrat de la Cort Federal. No cal que truqui a l’intèrfon perquè la Fernanda pot distingir perfectament el soroll del motor del Jaguar. Li obre la porta directament. Mentre puja les escales, suant, es va traient la corbata. Ella l’espera a l’habitació. Es treuen la roba i forniquen, al terra. Ell en necessita més. La lliga al llit i li pega, amb totes les seves forces. A la Fernanda li sagna el llavi però ja hi està acostumada. És la quarta vegada que l’hi parteix. Mentre sagna, continua despullada, i ell la torna a penetrar. No es pot dir que ella senti plaer, però tampoc dolor, ni fàstic, ni ràbia. Pensa en els diners. Ell la deslliga. Es vesteix. S’arregla la corbata, i li llença els bitllets sobre el llit.
Immoralitat Avui la Fernanda ha anat a la perruqueria. Quan ha arribat a casa, l’Amanda, la minyona, li ha demanat –agenollada i desesperada- un gram de coca pel seu fill de setze anys. Va ser ella qui li passar el primer material que va consumir, i ara és ella qui li subministra el que necessiti per continuar enganxat a aquella merda. Mentre l’Amanda li agraeix, una i vegada i una alta, al fons del saló, sobre la gran taula de vidre amb ornaments daurats a les potes, els quatre germans fan les llistes de distribució de la setmana, i organitzen bitllets en feixos de mil.
Més sang És de nit. Aquell dia els nois han portat a casa mig milió de reals. Ha estat un dia especial. El fill de l’Amanda, en Rodrigo, que ara treballa per ells, és un bon camell. El millor de Vila Cruzeiro. Ha fet divuit anys, i com a premi li han regalat unes dosis d’heroïna. De la millor heroïna que es podria trobar a tot Rio. Com que ha estat una bona jornada, tenen ganes de celebrar-ho, i quan arriben a casa, la Fernanda i els quatre germans, es beuen un parell d’ampolles de whisky. El petit els demana un cotxe nou, i la resta hi accedeixen, l’endemà aniran a parlar amb el director del concessionari de Copacabana, a veure què els ofereixen.
Tots cinc van passats, quan senten unes rodes de cotxe frenant sobre l’asfalt. Un home entra al jardí, ha obert la porta sense problema. Sembla que sap perfectament el codi de seguretat... La Fernanda va cap a la finestra, per veure què passa, allunyant-se de la taula, que està al costat de la porta. L’home treu una metralladora, dispara a la porta, sense pietat, i la tira a terra. Entra a la sala, i llença tres ràfegues seguides als quatre germans, que cauen abatuts. La sang brolla, i esquitxa la taula, les cadires, i la catifa blanca. És el marit de l’Amanda, que crida ‘assassiiiiiiiiiins!!!!’. Al darrera entra l’Amanda, amb el cos en braços del seu fill, sense vida, encara amb la xeringa clavada al braç. La Fernanda cau de genolls a terra...
Primeres dosis Els petits ploren, de gana. Demanen menjar sense parlar. Al vespre la Fernanda fa ruta pels contenidors del barri més proper, ja fora de la favela. Hi ha mig pollastre envasat, amb plàstic i safata de porexpan, començant a podrir-se, ja de color lilós. Encara se’n pot aprofitar alguna cosa. L’angoixa creix, i la Fernanda decideix acudir a la cita que porta mesos rebutjant. Amagats al que era la sala d’una petita casa dels afores, ara derruïda, en Ribeiro li dona un bitllet de cent reals, i un mapa guixat amb llapis a mà, amb els punts on haurà de repartir les dosis. A partir de dijous, i cada matí, li arriben cinquanta paperines. Cadascuna l’haurà de vendre a vuitanta reals. Al final del dia ha d’entregar els diners a la Marçela, la noia d’en Ribeiro, que s’encarrega de pagar. Ella es quedarà un vint per cent. Funciona. El segon dia la Fernanda posa a taula un plat de sopa, que els nens xarrupen amb deliri; el tercer diumenge des que s’hi dedica, li arriba fins i tot per una feijoada modesta, feta amb sobres. Mira el plat, quan estan ja asseguts a taula, i li cau una llàgrima. Gira la mirada cap a la finestra i veu, a uns vint metres, darrere del pati dels veïns, que en Micael esnifa alguna cosa. Té només tretze anys. És ella qui li ha venut el gram a en Joâo, el seu camell. Es tanca a l’habitació i plora. Treu una petita bossa del doble fons de la còmoda. N’extreu una paperina. L’estén al petit cendrer de plàstic. Col•locada, s’adorm.
Les coses canvien El regidor anti-droga del barri de Purificaçâo s’ha convertit en el seu millor client: li compra les dosis a través de la seva prostituta, cada dimecres. Ja no li deu res a en Ribeiro. La Fernanda és ara la cap dels narcos de Vila Cruzeiro. Els germans, no tan petits, treballen amb ella. Entre els quatre controlen tot el material que es trafica a la favela, el que entra i el que surt. Han canviat de casa: ara tenen llits per tots, una cuina que els germans han anat fent a poc a poc, amb les seves pròpies mans, i una tele de plasma que els ha passat, a canvi d’unes dosis de crack, el gerent d’un centre comercial, client habitual. Guarden un fusell AK-47 sota un racó de la tarima que han posat a la sala. L’han hagut de fer servir un cop, en un enfrontament amb el clan dels Rodrígues. En Fabio, el més petit, de catorze anys, ha disparat al peu d’un altre noi de la seva edat.
Copacabana La Fernanda i els seus germans s’han convertit en els millors subministradors de la ciutat, no només per cantants i actors de Río, sinó també pels regidors, diputats, i algun ministre. El centre d’operacions s’ha traslladat al mateix barri on viuen, Copacabana. Des que van morir els pares, fa deu anys, la Fernanda ha fet tots els passos que han calgut per arribar on són: un xalet residencial de tres-cents metres quadrats amb jardí, a la millor zona de la ciutat. Arriba el magistrat de la Cort Federal. No cal que truqui a l’intèrfon perquè la Fernanda pot distingir perfectament el soroll del motor del Jaguar. Li obre la porta directament. Mentre puja les escales, suant, es va traient la corbata. Ella l’espera a l’habitació. Es treuen la roba i forniquen, al terra. Ell en necessita més. La lliga al llit i li pega, amb totes les seves forces. A la Fernanda li sagna el llavi però ja hi està acostumada. És la quarta vegada que l’hi parteix. Mentre sagna, continua despullada, i ell la torna a penetrar. No es pot dir que ella senti plaer, però tampoc dolor, ni fàstic, ni ràbia. Pensa en els diners. Ell la deslliga. Es vesteix. S’arregla la corbata, i li llença els bitllets sobre el llit.
Immoralitat Avui la Fernanda ha anat a la perruqueria. Quan ha arribat a casa, l’Amanda, la minyona, li ha demanat –agenollada i desesperada- un gram de coca pel seu fill de setze anys. Va ser ella qui li passar el primer material que va consumir, i ara és ella qui li subministra el que necessiti per continuar enganxat a aquella merda. Mentre l’Amanda li agraeix, una i vegada i una alta, al fons del saló, sobre la gran taula de vidre amb ornaments daurats a les potes, els quatre germans fan les llistes de distribució de la setmana, i organitzen bitllets en feixos de mil.
Més sang És de nit. Aquell dia els nois han portat a casa mig milió de reals. Ha estat un dia especial. El fill de l’Amanda, en Rodrigo, que ara treballa per ells, és un bon camell. El millor de Vila Cruzeiro. Ha fet divuit anys, i com a premi li han regalat unes dosis d’heroïna. De la millor heroïna que es podria trobar a tot Rio. Com que ha estat una bona jornada, tenen ganes de celebrar-ho, i quan arriben a casa, la Fernanda i els quatre germans, es beuen un parell d’ampolles de whisky. El petit els demana un cotxe nou, i la resta hi accedeixen, l’endemà aniran a parlar amb el director del concessionari de Copacabana, a veure què els ofereixen.
Tots cinc van passats, quan senten unes rodes de cotxe frenant sobre l’asfalt. Un home entra al jardí, ha obert la porta sense problema. Sembla que sap perfectament el codi de seguretat... La Fernanda va cap a la finestra, per veure què passa, allunyant-se de la taula, que està al costat de la porta. L’home treu una metralladora, dispara a la porta, sense pietat, i la tira a terra. Entra a la sala, i llença tres ràfegues seguides als quatre germans, que cauen abatuts. La sang brolla, i esquitxa la taula, les cadires, i la catifa blanca. És el marit de l’Amanda, que crida ‘assassiiiiiiiiiins!!!!’. Al darrera entra l’Amanda, amb el cos en braços del seu fill, sense vida, encara amb la xeringa clavada al braç. La Fernanda cau de genolls a terra...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)