...and a happy new year!

- Vas veure el partit?
- Sí, tu, quin cap de setmana. Diumenge no donava a l’abast. La meva dona estava que treia fum... Primer la cursa, i després el partit...
- Vettel espectacular, eh! Ja t’ho deia jo, que aquest paio prometia...
- Ei, has vist com va avui, la Comelles?
- Sí, sí. Ha estat passar per la seva taula i posar-me calent... buff...quin escot...
- Aquesta va necessitada. Sinó, de què, aniria vestida així?
- A veure si ve al sopar aquesta nit, i ens alegrem una mica la vista, perquè amb el Santacana tota l’estona rondant per allà, pot ser un autèntic pal...

Semblava una conversa de bar de carretera, però era el que havia pogut escoltar, de casualitat, anant cap a la fotocopiadora: un intercanvi d’impressions –per dir-ho així-entre l’Antoni Durán i el Ferran Massip, els caps dels departaments de màrqueting i comunicació de l’empresa, mascles en zel amb ganes de menjar-se el món i alguna cosa més. Parlaven de la Mireia Comelles, la meva companya de taula, executiva de comptes de ZoomCom, com jo. Bé, no com jo. Ella és una rossa despampanant, una mica desequilibrada mental, amb uns pits i un cul perfectes, que no sap fer res bé, excepte vendre’s, que ho fa com ningú. Aprofita qualsevol oportunitat per fer-li la pilota al Joan Bassaganya, coordinador d’àrea de clients i el nostre cap directe. La Comelles no en te ni idea, de vins, però com que el ‘capo’ és un malalt de l’enologia, s’estudia les últimes referències que han sortit a algun suplement dominical per, només arribar a l’oficina, dilluns al matí, fer anar en veu alta... “Josep, després parlem. T’he de recomanar un Chardonnay negre del 98 que vaig tastar ahir, i que és...es-pec-ta-cu-lar. Vaig pensar en tu, quan me l’estava prenent. Te un cos... al-lu-ci-nant. Em vaig apuntar el nom i tot per dir-t’ho”. I jo, com sempre, amb cara de “no m’ho puc creure”, escolto aquestes frases, a mig metre de distància, fent veure que em concentro en la pantalla de l’ordinador. Els meus tres cursos d’enologia a la Rovira i Virgili em diuen que aquella meuca no en te ni puta idea, el Chardonnay és una varietat de raïm blanc, i no se’n pot fer vi negre.

Tot m’havia vingut al cap quan, fent un zàping va aparèixer a la pantalla el programa de vins del 33. Necessitava desconnectar una mica, i relaxar-me. Vaig deixar de banda l’ordinador i em vaig estirar al sofà. I de seguida vaig comprovar que resulta difícil descontracturar les cervicals quan has d’estar arronsada sota una manta. No podia engegar la calefacció, no em podia permetre els 200 euros de gas natural que suposaven escalfar aquella casa, petita però antiga, amb sostres alts i finestres plenes d’escletxes. Amb dues carreres, dos màsters, i cinc idiomes, era la més preparada de tota l’empresa, però res de tot això havia servit per poder tenir una vida normal a 22 graus centígrads dins de casa durant l’hivern. M’havia de conformar amb els 14 si arribava, i amb els guants amb els dits tallats, per poder seguir escrivint a l’ordinador a les nits, quan, després de sopar, arribava el moment de fer hores extra traduint textos tècnics de l’anglès al català. “Osti, tu, si que saps idiomes...” m’havia arribat a dir el Bassaganya, quan m’havia sentit fent gestions telefòniques en italià i francès. “Doncs comenta-li al director, a veure si m’apuja el sou”, li havia respost, farta de ser noia per a tot d’una empresa plena d’inútils. Això mateix, una reunió d’inútils, és el que semblaria el sopar d’aquella nit, el sopar de Nadal de l’empresa. Per a alguns era una mena d’obligació anar-hi, per agrair a l’empresa el contracte indefinit. Per d’altres era una oportunitat fàcil de lligar, donat el grau d’embriaguesa generalitzat a què s’arribava. Pels més egocèntrics –que no eren pocs- representava l’ocasió perfecta per desplegar la cua de paó amb totes les seves lluentors.

“Mireia, et vull veure a la festa aquesta nit, eh...”, havia sentit que li deia el Durán a la Comelles aquella tarda. “Sí, sí, ens veiem allà”, va respondre ella, amb mentre recollia un boli del terra amb un posat d’Ana Obregón que em va fer venir unes basques terribles.

ZoomCom era una de les empreses més punteres del sector. Portàvem les relacions amb la premsa i les relacions públiques de més de dues-centes firmes del país. I com que els números, tot i la crisi, anaven com un tro, la direcció havia decidit que enguany, hi hauria canvis. En comptes de celebrar el Nadal al bufet argentí de cada any, on embogíem menjant tones de carn de dubtosa qualitat, soparíem en un dels restaurants clandestins d’aquells que s’havien posat de moda. La única diferència respecte als altres és que s’havia d’introduir un número al marcador digital de la porta, que el mateix segurata et facilitava sense problemes. La clau d’aquesta nit havia requerit combinacions del màxim nivell d’encriptació: 1-2-3-4.

La visió panoràmica d’aquella sala em va oferir una imatge fastigosa. Totes les dones, fóssim secretàries, ajudants d’executius de comptes, o caps de departament, érem guapes. Es feia evident que els criteris de selecció de personal no estaven basats únicament en els mèrits professionals, si més no per escollir el personal femení de l’empresa. Totes, sense excepció, portàvem vestits curts, escotats, arrapats al cos, insinuatius, en alguns casos elegants. No n’hi havia cap que no anés perfectament maquillada, cap no portava sabates planes, totes somrèiem, totes lluíem melenes brillants perfectament raspallades i pentinades. Totes estàvem encantades de ser dones florero. Ells, en canvi, semblaven haver sortit d’una comèdia d’Antonio Ozores. El que no patia un acne post-adolescent preocupant, tenia panxa cervesera, el que no era calb, tenia les dents grises de tant fumar, o havia conjuntat les sabates negres amb mitjons blancs. Un o dos, tres a molt estirar, es podien salvar de la crema, en cas de possibilitat d’indult. Els homes se saludaven entre ells amb efusivitat i cops a l’espatlla, feien cercles per parlar dels escots d’elles o del partit de diumenge, i quan una de les dones s’hi acostava, les repassades eren tan poc dissimulades, tan feridores i tan grolleres, que elles canviaven de cercle, en quant podien. La divisió per sexes, doncs, estava assegurada, un cop més, al sopar de Nadal.

Vaig anar fins a la barra i vaig demanar un whisky doble. Si l’empresa pagava almenys aprofitaria per no passar set aquella nit. Em vaig acostar a la Mercè, una de les poques companyes de feina amb qui es podia parlar. De seguida van començar a venir cambrers carregats amb plats de carbassa deshidratada. El restaurant devia tenir un excedent d’aquella imitació moderna de patata, perquè allò va començar a ser insultant: ens n’havíem menjat sis plats entre la Mercè i jo, i la processó carbassera encara no havia acabat. Després van venir les miniatures de tonyina i de bacallà-pollastre, presentades sobre culleretes de plàstic. Les mateixes culleretes que van servir pel brownie de xocolata petrificat que representava ser les postres. No només érem llicenciats mileuristes, sinó que a més se’n reien de nosaltres a la puta cara.

En un moment de la nit, l’Eduard, un noi d’uns 25 anys que havia fet de becari a la casa i que s’hi va quedar a treballar per les seves grans dots per a la comunicació interpersonal, va agafar un micròfon aparegut del no-res. “Demanem un fort aplaudiment pel Carles Santacana, director gerent de ZoomCom, que ara dirà unes paraules”. No m’ho podia creure. L’ex becari estava demanant un aplaudiment per la persona que ens regatejava 20 euros de la nòmina cada cop que havíem de negociar un augment de sou! Però sí, era veritat, i tots els treballadors van començar a aplaudir amb una energia que no havia vist mai abans a l’empresa. “És un plaer ser avui aquí, amb vosaltres, per celebrar que un any més, ZoomCom és líder en el sector de la comunicació empresarial amb una facturació que ha batut tots els rècords. Us estic molt agraït i per això us desitjo bones festes i una bona entrada d’any”.

Quèeeeeeee? El cap suprem de la meva empresa m’estava refregant per la cara que s’estaven guanyant més diners que mai, i m’ho agraïa amb els seus millors desitjos per l’any nou, després d’haver-se negat, una vegada i una altra, a reconèixer els meus mèrits professionals i apujar-me la categoria laboral. Els aplaudiments eren cada cop més ensordidors, i em vaig començar a marejar. Els mascles van començar a victorejar el director, amb consignes com “el dire, el dire, el dire és collonut, com el dire, no hi ha ningú”... Em van venir ganes de vomitar. Vaig anar al lavabo, vaig passar els canells per sota l’aigua freda de l’aixeta, em vaig mirar al mirall, i en aquell moment ho vaig tenir clar. Em vaig retocar el rímel, i em vaig repassar els llavis, d’un vermell impactant. Em vaig pentinar descabellant-me una mica. Vaig sortir a la sala. Vaig fer un tràveling amb la mirada, de dreta a esquerra, a càmera lenta. Ells ja portaven les corbates mig deslligades, i elles somreien. Tots, complaents, miraven al director. Se’m va dibuixar un mig somriure a la boca, però alhora, se m’havien entelat els ulls. Vaig treure el revòlver de la bossa de mà. I vaig disparar totes les bales que portava, deu. Com que els tenia molt a prop, ni un sol tret va ser resultar en va. Vaig cridar “bon nadaaaaaaaaaaaaaaaaaaal!” I vaig sortir al carrer. Vaig agafar un taxi. Vaig arribar a casa, i vaig seure al sofà. Aviat vindria la policia.