Qui no vulgui pols...

Aquesta fotografia es va fer el dia de l’assassinat, el dia en què vaig veure que no hi havia escapatòria: o ell, o jo. Si jo no el matava a ell, ell em mataria a mi. Jo no seria el primer ni l’últim a caure. Els de la meva espècie poques vegades sortíem benparats.

Jo en aquella època era jove, ferm, i tenia tanta força i tanta ràbia acumulada dins meu que ni els amos, ni els companys, ni els més petits de la família, gosaven acostar-se a mi sense abaixar el cap i demanar permís. Havien d’anar molt amb compte, que no tingués un mal dia. I precisament aquell 16 d’octubre havia estat hores i hores donant voltes als motius pels quals jo havia de sortir a la palestra. Per què jo? Per què aquell destí maleït d’ésser assetjat, acorralat, picat, estocat, descabellat, vençut, mort i arrossegat? Una hora abans de sortir a l’arena, vaig decidir que faria tot el possible per canviar el meu destí, per no ser jo qui sortís sense vida en aquella ocasió.

I a la foto es veu clarament que ho vaig aconseguir. Eren les sis de la tarda i portava ja sis banderilles a les esquenes. Havia perdut molta sang, i estava exhaust. Bramava de dolor a les potes i a les peülles, m’estava quedant mig cec pels deliris que em provocava el sol, la boca se m’havia convertit en una amalgama de baves pastoses i pudents... I en un moment d’extenuació, em vaig girar, i al centre del cercle blanc, estava ell, amb l’espasa preparada pel cop final. Em quedaven només uns segons de vida. Vaig decidir jugar-me-les totes, no tenia més sortida. Em vaig encarar, vaig córrer tan ràpid com vaig poder i, fent un desviament de la trajectòria cap a l’esquerra, vaig aconseguir esquivar l’arma blanca que m’havia de matar. Agafant-lo desprevingut em vaig girar, i amb totes les meves forces vaig clavar-li una banya a l’engonal. “Fill de la gran puta, ja ets meu!”, em vaig dir a mi mateix. Amb acarnissament, i amb tota l’energia que vaig poder, vaig aixecar i abaixar el cap, una vegada i una altra, colpejant el seu cul contra el terra, i esgarrant els teixits de la seva cuixa. En un dels moviments bruscos, vaig poder treure la banya de la seva carn, em vaig girar, i el vaig enganxar per la panxa. Ja ho veus a la fotografia. Crec que en aquell moment ja era mort, però vaig remenar el cap tant com vaig poder, per no deixar-li ni un sol budell sencer, a aquell desgraciat. I mira-te’l. Amb aquest estúpid vestit de coloraines i lluentors, una jaqueta que amb prou feines li tapa les espatlles, uns pantalons arrambats com si d’un putot barat es tractés, i una cueta esquifida al clatell que gairebé feia riure. Tot ell va quedar completament inundat per la sang, que sortia a borbolls, sense parar ni un moment. Si et dic la veritat, em feia gràcia veure’l mort, estès a terra. Tan guapo i eixerit com havia estat, tan alt, tan moreno, tan repentinat, els ulls tan clars, les mirades desafiadores que m’havia llençat una estona enrere...

En aquell moment no me’n vaig adonar, però ara, en aquesta foto, veig la cara que li va quedar a la seva dona, que havia vingut a veure “l’espectacle” en directe. Era una de les folklòriques més cotitzades en aquell moment, formaven la parella de l’any. Amb cada cabell al seu lloc, tota la melena recollida enrere, els llavis pintats de vermell, el posat altiu... Ni tot el glamour del món hagués servit per saber encaixar amb elegància una mort prematura, pública i violenta. Fixa’t, te el gest desencaixat, els ulls més oberts que mai, la boca entreoberta, i fa aquesta ganyota d’incredulitat i ràbia al mateix temps... Si d’alguna cosa em penedeixo és d’haver creat un màrtir, i una vídua de màrtir, que per al cas, és el mateix.

Ja veus, fill meu. No m’agrada haver-t’ho de dir, però t’has de defensar. Has de ser valent, i, si mai tens ocasió, fes justícia, i mata’n a un d’ells. En el fons, crec que els agrada, una mica d’emoció.