“El vent ha arribat als 160 quilòmetres per hora en algunes zones de la Costa Brava, i els efectes del temporal es noten, no només al centre d’algunes localitats, sinó també aquí, al passeig marítim de Cadaqués. Onades de fins a sis metres estan inundant tota la zona transi...”. En aquell moment una gran muntanya d’aigua s’abraona sobre la Sara Casilleras, la reportera imponent de TelePico. La càmera fa un moviment brusc, la imatge s’enterboleix, i els estudis centrals de Madrid recuperen la connexió com poden. Pedro Chisteras, el presentador estrella de la cadena, amb una expressió a mig camí entre la sorpresa i l’eufòria, comenta: “Bé, sembla que TelePico està vivint, per a tots vostès i en rigorós directe, els efectes d’aquest estremidor i aterrador temporal de vent i pluja que afecta a algunes zones de Catalunya. Seguirem informant sobre el que està passant i sobre l’estat de la nostra reportera, Sara Casilleras.”
La Sara pateix un traumatisme craneoencefàlic. En ser arrossegada per l’onada, l’havien traslladada en ambulància a l’Hospital de Cadaqués i els metges havien decidit internar-la a la Unitat de Cures Intensives. El seu estat és greu, però no es tem per la seva vida. Al dia següent comença, a les portes de l’hospital, tot un ritual de manifestacions. Els treballadors de TelePico protesten pel sensacionalisme de les connexions dels informatius, i pel risc que han de córrer, dia rere dia, els periodistes i els càmeres de la cadena. A poc a poc, ciutadans anònims es van afegint a les protestes per condemnar el que havia passat a Cadaqués, però també per queixar-se pel “xou en directe” en que s’han convertit els telenotícies.
Donada la magnitud que agafen les concentracions a les portes de l’Hospital de Cadaqués, el comitè d’empresa de TelePico, juntament amb el Consell de l’Audiovisual de Catalunya i el Defensor de l’Espectador, decideixen convocar una gran marxa de protesta al centre de Barcelona. Per difondre una imatge de transparència i professionalitat, la direcció de la cadena ordena retransmetre la manifestació, això sí, en fals directe (amb uns minuts de retard, per tallar en cas que fos necessari les imatges o les declaracions massa polèmiques). L’ambient es va escalfant, i cap a dos quarts de nou del vespre, el reporter que cobreix els fets, Jorge Javier González, connecta en directe amb els estudis centrals de Madrid. En aquell moment un grup de companys periodistes, amb la Maria Pepiño al capdavant, comença a increpar-lo. La connexió es fa cada cop més difícil, els crits cada cop són més forts, i, tot d’una, Jorge Javier comença a rebre cops de puny. El llavi li sagna, l’ull se li infla, i l’espectacle continua.
El Jorge Javier és traslladat d’urgència a l’Hospital Clínic, on la Pilar Castaño, la periodista més espatarrant del panorama televisiu, espera ja a l’ambulància per explicar en directe l’estat del seu company. De sobte, i cada cop de forma més propera i insistent, un so de sirena envaeix la transmissió. Una frenada seca, la goma xerraqueja sobre l’asfalt, i la Pilar surt de plànol, abatuda. L’ambulància l’ha atropellada, i en pocs moments el Pedro Chisteras informa els telespectadors que la reportera ha mort a l’acte.
TelePico decideix no seguir donant cobertura a tot el que està passant: no cal seguir posant en perill la solvència i la credibilitat de l’empresa. I com és d’esperar, la competència no deixa escapar l’oportunitat: Antena Pres veu que és el moment de treure’n profit. Matías Prados entrevista tots els companys de la Pilar Castaño, consternats pel que ha passat, i retransmet, en directe, el funeral. La última imatge del programa especial és un primer pla de la cara, perfectament maquillada, i amb un somriure de pau, de la Pilar, morta. De fons, la veu de Prados comenta, engrescada: “Una imatge, val més que mil paraules”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada