Aquesta fotografia es va fer el dia de l’assassinat, el dia en què vaig veure que no hi havia escapatòria: o ell, o jo. Si jo no el matava a ell, ell em mataria a mi. Jo no seria el primer ni l’últim a caure. Els de la meva espècie poques vegades sortíem benparats.
Jo en aquella època era jove, ferm, i tenia tanta força i tanta ràbia acumulada dins meu que ni els amos, ni els companys, ni els més petits de la família, gosaven acostar-se a mi sense abaixar el cap i demanar permís. Havien d’anar molt amb compte, que no tingués un mal dia. I precisament aquell 16 d’octubre havia estat hores i hores donant voltes als motius pels quals jo havia de sortir a la palestra. Per què jo? Per què aquell destí maleït d’ésser assetjat, acorralat, picat, estocat, descabellat, vençut, mort i arrossegat? Una hora abans de sortir a l’arena, vaig decidir que faria tot el possible per canviar el meu destí, per no ser jo qui sortís sense vida en aquella ocasió.
I a la foto es veu clarament que ho vaig aconseguir. Eren les sis de la tarda i portava ja sis banderilles a les esquenes. Havia perdut molta sang, i estava exhaust. Bramava de dolor a les potes i a les peülles, m’estava quedant mig cec pels deliris que em provocava el sol, la boca se m’havia convertit en una amalgama de baves pastoses i pudents... I en un moment d’extenuació, em vaig girar, i al centre del cercle blanc, estava ell, amb l’espasa preparada pel cop final. Em quedaven només uns segons de vida. Vaig decidir jugar-me-les totes, no tenia més sortida. Em vaig encarar, vaig córrer tan ràpid com vaig poder i, fent un desviament de la trajectòria cap a l’esquerra, vaig aconseguir esquivar l’arma blanca que m’havia de matar. Agafant-lo desprevingut em vaig girar, i amb totes les meves forces vaig clavar-li una banya a l’engonal. “Fill de la gran puta, ja ets meu!”, em vaig dir a mi mateix. Amb acarnissament, i amb tota l’energia que vaig poder, vaig aixecar i abaixar el cap, una vegada i una altra, colpejant el seu cul contra el terra, i esgarrant els teixits de la seva cuixa. En un dels moviments bruscos, vaig poder treure la banya de la seva carn, em vaig girar, i el vaig enganxar per la panxa. Ja ho veus a la fotografia. Crec que en aquell moment ja era mort, però vaig remenar el cap tant com vaig poder, per no deixar-li ni un sol budell sencer, a aquell desgraciat. I mira-te’l. Amb aquest estúpid vestit de coloraines i lluentors, una jaqueta que amb prou feines li tapa les espatlles, uns pantalons arrambats com si d’un putot barat es tractés, i una cueta esquifida al clatell que gairebé feia riure. Tot ell va quedar completament inundat per la sang, que sortia a borbolls, sense parar ni un moment. Si et dic la veritat, em feia gràcia veure’l mort, estès a terra. Tan guapo i eixerit com havia estat, tan alt, tan moreno, tan repentinat, els ulls tan clars, les mirades desafiadores que m’havia llençat una estona enrere...
En aquell moment no me’n vaig adonar, però ara, en aquesta foto, veig la cara que li va quedar a la seva dona, que havia vingut a veure “l’espectacle” en directe. Era una de les folklòriques més cotitzades en aquell moment, formaven la parella de l’any. Amb cada cabell al seu lloc, tota la melena recollida enrere, els llavis pintats de vermell, el posat altiu... Ni tot el glamour del món hagués servit per saber encaixar amb elegància una mort prematura, pública i violenta. Fixa’t, te el gest desencaixat, els ulls més oberts que mai, la boca entreoberta, i fa aquesta ganyota d’incredulitat i ràbia al mateix temps... Si d’alguna cosa em penedeixo és d’haver creat un màrtir, i una vídua de màrtir, que per al cas, és el mateix.
Ja veus, fill meu. No m’agrada haver-t’ho de dir, però t’has de defensar. Has de ser valent, i, si mai tens ocasió, fes justícia, i mata’n a un d’ells. En el fons, crec que els agrada, una mica d’emoció.
16 de nov. 2010
7 de nov. 2010
AIXÍ SÓN LES COSES, I AIXÍ ELS LES HEM EXPLICAT
“El vent ha arribat als 160 quilòmetres per hora en algunes zones de la Costa Brava, i els efectes del temporal es noten, no només al centre d’algunes localitats, sinó també aquí, al passeig marítim de Cadaqués. Onades de fins a sis metres estan inundant tota la zona transi...”. En aquell moment una gran muntanya d’aigua s’abraona sobre la Sara Casilleras, la reportera imponent de TelePico. La càmera fa un moviment brusc, la imatge s’enterboleix, i els estudis centrals de Madrid recuperen la connexió com poden. Pedro Chisteras, el presentador estrella de la cadena, amb una expressió a mig camí entre la sorpresa i l’eufòria, comenta: “Bé, sembla que TelePico està vivint, per a tots vostès i en rigorós directe, els efectes d’aquest estremidor i aterrador temporal de vent i pluja que afecta a algunes zones de Catalunya. Seguirem informant sobre el que està passant i sobre l’estat de la nostra reportera, Sara Casilleras.”
La Sara pateix un traumatisme craneoencefàlic. En ser arrossegada per l’onada, l’havien traslladada en ambulància a l’Hospital de Cadaqués i els metges havien decidit internar-la a la Unitat de Cures Intensives. El seu estat és greu, però no es tem per la seva vida. Al dia següent comença, a les portes de l’hospital, tot un ritual de manifestacions. Els treballadors de TelePico protesten pel sensacionalisme de les connexions dels informatius, i pel risc que han de córrer, dia rere dia, els periodistes i els càmeres de la cadena. A poc a poc, ciutadans anònims es van afegint a les protestes per condemnar el que havia passat a Cadaqués, però també per queixar-se pel “xou en directe” en que s’han convertit els telenotícies.
Donada la magnitud que agafen les concentracions a les portes de l’Hospital de Cadaqués, el comitè d’empresa de TelePico, juntament amb el Consell de l’Audiovisual de Catalunya i el Defensor de l’Espectador, decideixen convocar una gran marxa de protesta al centre de Barcelona. Per difondre una imatge de transparència i professionalitat, la direcció de la cadena ordena retransmetre la manifestació, això sí, en fals directe (amb uns minuts de retard, per tallar en cas que fos necessari les imatges o les declaracions massa polèmiques). L’ambient es va escalfant, i cap a dos quarts de nou del vespre, el reporter que cobreix els fets, Jorge Javier González, connecta en directe amb els estudis centrals de Madrid. En aquell moment un grup de companys periodistes, amb la Maria Pepiño al capdavant, comença a increpar-lo. La connexió es fa cada cop més difícil, els crits cada cop són més forts, i, tot d’una, Jorge Javier comença a rebre cops de puny. El llavi li sagna, l’ull se li infla, i l’espectacle continua.
El Jorge Javier és traslladat d’urgència a l’Hospital Clínic, on la Pilar Castaño, la periodista més espatarrant del panorama televisiu, espera ja a l’ambulància per explicar en directe l’estat del seu company. De sobte, i cada cop de forma més propera i insistent, un so de sirena envaeix la transmissió. Una frenada seca, la goma xerraqueja sobre l’asfalt, i la Pilar surt de plànol, abatuda. L’ambulància l’ha atropellada, i en pocs moments el Pedro Chisteras informa els telespectadors que la reportera ha mort a l’acte.
TelePico decideix no seguir donant cobertura a tot el que està passant: no cal seguir posant en perill la solvència i la credibilitat de l’empresa. I com és d’esperar, la competència no deixa escapar l’oportunitat: Antena Pres veu que és el moment de treure’n profit. Matías Prados entrevista tots els companys de la Pilar Castaño, consternats pel que ha passat, i retransmet, en directe, el funeral. La última imatge del programa especial és un primer pla de la cara, perfectament maquillada, i amb un somriure de pau, de la Pilar, morta. De fons, la veu de Prados comenta, engrescada: “Una imatge, val més que mil paraules”.
La Sara pateix un traumatisme craneoencefàlic. En ser arrossegada per l’onada, l’havien traslladada en ambulància a l’Hospital de Cadaqués i els metges havien decidit internar-la a la Unitat de Cures Intensives. El seu estat és greu, però no es tem per la seva vida. Al dia següent comença, a les portes de l’hospital, tot un ritual de manifestacions. Els treballadors de TelePico protesten pel sensacionalisme de les connexions dels informatius, i pel risc que han de córrer, dia rere dia, els periodistes i els càmeres de la cadena. A poc a poc, ciutadans anònims es van afegint a les protestes per condemnar el que havia passat a Cadaqués, però també per queixar-se pel “xou en directe” en que s’han convertit els telenotícies.
Donada la magnitud que agafen les concentracions a les portes de l’Hospital de Cadaqués, el comitè d’empresa de TelePico, juntament amb el Consell de l’Audiovisual de Catalunya i el Defensor de l’Espectador, decideixen convocar una gran marxa de protesta al centre de Barcelona. Per difondre una imatge de transparència i professionalitat, la direcció de la cadena ordena retransmetre la manifestació, això sí, en fals directe (amb uns minuts de retard, per tallar en cas que fos necessari les imatges o les declaracions massa polèmiques). L’ambient es va escalfant, i cap a dos quarts de nou del vespre, el reporter que cobreix els fets, Jorge Javier González, connecta en directe amb els estudis centrals de Madrid. En aquell moment un grup de companys periodistes, amb la Maria Pepiño al capdavant, comença a increpar-lo. La connexió es fa cada cop més difícil, els crits cada cop són més forts, i, tot d’una, Jorge Javier comença a rebre cops de puny. El llavi li sagna, l’ull se li infla, i l’espectacle continua.
El Jorge Javier és traslladat d’urgència a l’Hospital Clínic, on la Pilar Castaño, la periodista més espatarrant del panorama televisiu, espera ja a l’ambulància per explicar en directe l’estat del seu company. De sobte, i cada cop de forma més propera i insistent, un so de sirena envaeix la transmissió. Una frenada seca, la goma xerraqueja sobre l’asfalt, i la Pilar surt de plànol, abatuda. L’ambulància l’ha atropellada, i en pocs moments el Pedro Chisteras informa els telespectadors que la reportera ha mort a l’acte.
TelePico decideix no seguir donant cobertura a tot el que està passant: no cal seguir posant en perill la solvència i la credibilitat de l’empresa. I com és d’esperar, la competència no deixa escapar l’oportunitat: Antena Pres veu que és el moment de treure’n profit. Matías Prados entrevista tots els companys de la Pilar Castaño, consternats pel que ha passat, i retransmet, en directe, el funeral. La última imatge del programa especial és un primer pla de la cara, perfectament maquillada, i amb un somriure de pau, de la Pilar, morta. De fons, la veu de Prados comenta, engrescada: “Una imatge, val més que mil paraules”.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)