L'INCREÏBLE HOME NORMAL

Calia fer alguna cosa, la situació era insostenible! El vuitanta per cent de la població estava a l’atur! Milers de persones caminaven sense rumb pels carrers, alguns d’ells atracant als pocs ciutadans que encara portaven quatre duros a la butxaca. La ciutat s’havia convertit en un lloc ingovernable, sense llei i sense límits, on la vida era cada dia més difícil i més perillosa. Hi havia batusses a les portes de cada supermercat, per fer-se amb un tros de pa sec del dia anterior, o amb unes llaunes de conserves caducades. Els cotxes morien sense més, enmig de la calçada, quan es quedaven sense benzina al dipòsit. No hi havia més carburants, el país patia el desabastiment generat per una crisi econòmica que havia fet realitat el pitjor dels malsons. Els jardins ja no es regaven, les voreres ja no es netejaven, les carreteres ja no s’arreglaven, els transports públics ja no funcionaven, a les botigues ja no quedava res per vendre. No hi havia diners. Tothom, famílies, ajuntaments, empreses i governs, estaven endeutats fins a les celles, i semblava que així seria per anys i anys. El declivi del país anava a més, i la por començava a apoderar-se de la gent.

Tot d’un cop es va aixecar de la cadira, es va treure les ulleres, va entrar al lavabo del que encara quedava del seu despatx i es va despullar. El vestit gris, mig descosit per les vores, i la corbata a ratlles, tacada i descolorida, es van transformar en un mallot blau llampant, uns calçotets vermells, i una capa d’un groc potent, que gairebé enlluernava. Al pit, una gran lletra “M”: era MONTILLA, el súper heroi més inversemblant de tots els temps, l’increïble home normal. Arribats a aquell punt, ja no es podia anar amb els miraments de la discreció i la prudència, i els poders del President s’havien de manifestar com fos. Obrint el balcó que donava a la Plaça Sant Jaume, i fent un bot enèrgic, va sortir volant, enfilant cap a la plaça Urquinaona, on hi havia l’Oficina d’Ocupació més propera. Des del cel ho va veure clarament: centenars de persones feien cua al carrer, esperant el seu torn, per intentar aconseguir una feina, fos del que fos. La gent cridava, nerviosa, després d’hores i hores d’espera. Alguns, els que ja estaven més avançats, increpaven els funcionaris. Els més tímids feien cares tristes, posats de preocupació, i fins i tot deixaven anar alguna llàgrima fugissera.

I llavors, de cop, l’increïble home normal va obrir l’arxivador que portava sota el braç i, mentre mantenia la capa voladora en ple moviment, va començar a fer ploure desenes i desenes de contractes indefinits sobre els caps d’aquella gent. Arquitectes, escombriaires, dependentes, mecànics, periodistes, perruquers, advocades, taxistes, mestres, pintors, electricistes, metges... tothom tindria feina a partir d’aquell moment! Els documents, amb els noms i cognoms de cadascun dels ciutadans que esperaven al carrer, només havien de ser signats per entrar en vigor al dia següent! En veure el que estava passant, la gent va començar a saltar i cridar, a riure, a plorar de joia, a ballar els uns amb els altres. No ho podien creure, era el principi de la fi del desastre. Aquella pluja miraculosa de contractes indefinits representava tantes coses implícites... Els comptes corrents tornarien aviat als números verds, els caixers automàtics tornarien a funcionar, els impostos tornarien a omplir les arques de l’estat i els hospitals tornarien a operar. Per fi la violència s’aniria apaivagant, i a poc a poc tornaria la calma.

Després d’allò, seria impossible que el malèvol Artur Mas, el més temible de tots els caps de l’oposició que hi havia hagut fins aquell moment, es fes amb les regnes del poder a les properes eleccions al Parlament. El control del país continuaria per sempre més a les mans de MONTILLA, l’increïble home normal.