La primera impresión

-15 con 40.
-Esto le hacen 16, y 4, los 20.
-No se olvide las coca-colas, que se las he dejado en el otro lado.
-Hasta luego, señora Balcells. Que vaya bien.

Las once y veintitrés. Siete minutos y cierro la caja. Dios, ¡qué hambre! Desde las nueve que estoy pensando en el bocadillo de tortilla. Y es que, joder, parece que no pase el tiempo. Hoy, todos comprando como si se acabase el mundo. Claro, como es principio de mes y acaban de cobrar…

Menos mal que mañana he quedado con la Yoli para ir de tiendas. Ya me ha dicho que en el Bershka han puesto unas minifaldas vaqueras a 10 euros que son monísimas. Y es que al Javi le encanta que vaya con minifalda porque, aunque parezca mentira, le gusta que los tíos me miren por la calle. Hay que ver, como son los tíos a veces. La verdad es que a mi también me gusta que me miren, y para estar mona con el uniforme del Mercadona hay que aplicarse mucho. Por eso yo pido el jersey una talla menos de la que me toca, bien ceñidito y con escote de pico. Por eso me paso una hora en el baño cada mañana: la raya del ojo, el pelo cardado, los pendientes de aro a juego con los zapatos… Hay que saber sacarse partido. El Juan, el del banco, viene todos los días a comprarse el almuerzo cuando estoy yo en caja. Y el otro día viene y me dice: “Merche, es que cada día estás más guapa… Tenemos que quedar un día tu y yo, y nos vamos a tomar unas cañitas”.

Para cañitas ya tengo a mi Javi, que está todo el día de bares. A mi lo que me gustaría seria que me llevara al teatro, o al Liceo, a escuchar a Wagner, que me encanta. O a la Fundación Miró, que está la Pipilotti Rist, con una exposición de videos que es que me flipa, esa chica. Pero como sólo soy cajera del Mercadona, pues lo que me toca es un novio como el Javi, que le dices Pipilotti y te contesta que eso lo será tu madre. Y es que sólo sabe de penaltis y de fueras de juego. Si fuese un poquito más como yo, pues yo sería más feliz. Porque no me entiende cuando le cuento que es que en China no se respetan los derechos humanos. No me escucha cuando le comento el libro que estoy leyendo de Saramago. Se cree que me he vuelto loca cuando vuelvo del videoclub con un documental sobre la caza de delfines en Japón.

Pero bueno, es lo que hay. Yo al Javi lo quiero con toda mi alma. Y aquí, en el súper, los clientes me adoran. Yo me iría a merendar todos los días con la Tere y sus dos niños, cuando pasan por el súper con las mochilas a reventar, y su madre les dice que no corran. Le llevaría la compra a casa yo misma a la señora Balcells, que está muy sola y la artritis la está matando. Y le diría al señor Escanio que no coja más botellas de whisky, que cada vez está peor, y que se vaya a un centro de esos donde ayudan a los alcohólicos. Es lo que tiene trabajar aquí. Que una no necesita tener carrera para hacer de psicóloga. Y es lo que a mi me gusta.

¡Las 11 y media! ¡Ya era hora!

L'INCREÏBLE HOME NORMAL

Calia fer alguna cosa, la situació era insostenible! El vuitanta per cent de la població estava a l’atur! Milers de persones caminaven sense rumb pels carrers, alguns d’ells atracant als pocs ciutadans que encara portaven quatre duros a la butxaca. La ciutat s’havia convertit en un lloc ingovernable, sense llei i sense límits, on la vida era cada dia més difícil i més perillosa. Hi havia batusses a les portes de cada supermercat, per fer-se amb un tros de pa sec del dia anterior, o amb unes llaunes de conserves caducades. Els cotxes morien sense més, enmig de la calçada, quan es quedaven sense benzina al dipòsit. No hi havia més carburants, el país patia el desabastiment generat per una crisi econòmica que havia fet realitat el pitjor dels malsons. Els jardins ja no es regaven, les voreres ja no es netejaven, les carreteres ja no s’arreglaven, els transports públics ja no funcionaven, a les botigues ja no quedava res per vendre. No hi havia diners. Tothom, famílies, ajuntaments, empreses i governs, estaven endeutats fins a les celles, i semblava que així seria per anys i anys. El declivi del país anava a més, i la por començava a apoderar-se de la gent.

Tot d’un cop es va aixecar de la cadira, es va treure les ulleres, va entrar al lavabo del que encara quedava del seu despatx i es va despullar. El vestit gris, mig descosit per les vores, i la corbata a ratlles, tacada i descolorida, es van transformar en un mallot blau llampant, uns calçotets vermells, i una capa d’un groc potent, que gairebé enlluernava. Al pit, una gran lletra “M”: era MONTILLA, el súper heroi més inversemblant de tots els temps, l’increïble home normal. Arribats a aquell punt, ja no es podia anar amb els miraments de la discreció i la prudència, i els poders del President s’havien de manifestar com fos. Obrint el balcó que donava a la Plaça Sant Jaume, i fent un bot enèrgic, va sortir volant, enfilant cap a la plaça Urquinaona, on hi havia l’Oficina d’Ocupació més propera. Des del cel ho va veure clarament: centenars de persones feien cua al carrer, esperant el seu torn, per intentar aconseguir una feina, fos del que fos. La gent cridava, nerviosa, després d’hores i hores d’espera. Alguns, els que ja estaven més avançats, increpaven els funcionaris. Els més tímids feien cares tristes, posats de preocupació, i fins i tot deixaven anar alguna llàgrima fugissera.

I llavors, de cop, l’increïble home normal va obrir l’arxivador que portava sota el braç i, mentre mantenia la capa voladora en ple moviment, va començar a fer ploure desenes i desenes de contractes indefinits sobre els caps d’aquella gent. Arquitectes, escombriaires, dependentes, mecànics, periodistes, perruquers, advocades, taxistes, mestres, pintors, electricistes, metges... tothom tindria feina a partir d’aquell moment! Els documents, amb els noms i cognoms de cadascun dels ciutadans que esperaven al carrer, només havien de ser signats per entrar en vigor al dia següent! En veure el que estava passant, la gent va començar a saltar i cridar, a riure, a plorar de joia, a ballar els uns amb els altres. No ho podien creure, era el principi de la fi del desastre. Aquella pluja miraculosa de contractes indefinits representava tantes coses implícites... Els comptes corrents tornarien aviat als números verds, els caixers automàtics tornarien a funcionar, els impostos tornarien a omplir les arques de l’estat i els hospitals tornarien a operar. Per fi la violència s’aniria apaivagant, i a poc a poc tornaria la calma.

Després d’allò, seria impossible que el malèvol Artur Mas, el més temible de tots els caps de l’oposició que hi havia hagut fins aquell moment, es fes amb les regnes del poder a les properes eleccions al Parlament. El control del país continuaria per sempre més a les mans de MONTILLA, l’increïble home normal.

El taxista imaginari

Hi havia una vegada un taxista que va haver de fer fora del taxi a un client.
El noi va encendre una cigarreta només pujar al cotxe, escoltava la COPE a tot drap amb l’Ipod, feia olor de Baron Dandy, es feia burilles sense parar, i per postres, no li va acabar de pagar la carrera! (li faltaven 10 cèntims). Els passatgers d’ara ja no són com els d’abans...