"Señores pasajeros, hemos arrollado animales"

“A ver, escuchen un momento. Estamos en l’Ametlla, y estaremos aquí parados un rato. Ha habido una avería en las señales de las vías por culpa de la lluvia y no podemos seguir. En cuanto esté reparado, seguiremos la marcha pero tendremos que ir un poco más lentos hasta llegar a l’Aldea.”
Un cop més, RENFE ens deixava penjats durant més d’una hora i mitja, en una estació de tren, a la nit, enmig de la pluja. Hores més tard, preguntant quin percentatge de l’import del bitllet ens retornava la companyia, la resposta era tan clara com l’anunci de l’avaria: “nada, señora, nada. Han sido causas ajenas a la compañía”. Efectivament, tots sabem que la pluja no està sota el control d’Adif, fins aquí tots arribem, però… La companyia de trens nacional d’un estat no ha d’estar preparada per que els trens de llarg recorregut no s’hagen d’aturar forçosament quan cauen uns quants litres per metre quadrat? No eren quatre gotes, certament, però tampoc podem dir que es tractés d’un tornado… què volen que el digue.
Ara bé, tot això no és res comparat amb una frase que, escoltada per la megafonia d’un altre tren de llarga distància, camí de Barcelona, ens va posar els pèls de punta a tots els passatgers: “señores pasajeros, hemos arrollado animales. Les rogamos que se trasladen al tren de la via 11”. Una frase per no oblidar. Des de llavors, quan menjo hamburguesa penso en un tren… Per què serà?

L'altra Fira Tàrrega

Tot són bones crítiques i satisfacció per la gran assistència de públic a la darrera edició de Fira Tàrrega. Jo no puc parlar de la qualitat dels espectacles. Precisament per la MASSIVA afluència de gent i altres factors que ara no venen al cas, no vaig poder veure prou muntatges com per fer-ne una valoració. Però hi ha una altra cara de la fira que ha quedat amagada entre tanta eufòria.
D’una banda l’excessiu afany de negoci dels comerços i transports del poble. De l’altra, la presència per desenes dels “perro-flautas”. Sí, aquells individus poc nets que porten rastes, es dutxen poc, i van acompanyats d’un munt de gossos (que no saben el que és una corretja).
Està clar que Tàrrega és una ciutat petita, que ha d’aprofitar oportunitats com aquesta per fer diners. Però això no eximeix ningú de tractar la gent com cal, de netejar els establiments, i de ser una mica dignes amb el menjar que s’ofereix, ni que sigui pels “perro-flautas”, que tant es menjarien un bon fricandó com una sola de sabata. Aprofitar els esdeveniments locals per fer l’agost quan és setembre no és el més lloable.
També està clar que la companyia de transports que connecta la ciutat amb Barcelona (no cal fer servir eufemismes, parlem d’ALSA) no està acostumada a donar servei a tanta gent. Però això no treu que es molestin en assegurar-se que tothom que ha pagat un bitllet pugui seure, que cada vehicle sortirà a la seva hora, i que els viatgers no hagin de suportar un conductor que fa anar el micròfon com si fos a un karaoke. Els que el passat dissabte 10 de setembre vam sortir de Barcelona Nord a les 10 del matí no ens podíem creure el que sentien quan pels altaveus de tot l’autocar va sonar aquella frase amb la intenció d’acudit: “no me se muy bien el camino. Si no llegamos, pues nos bajamos, cantamos algo y pasamos el gorro”.
Per a això, senyor meu, ja estan els perro-flautas.