...and a happy new year!

- Vas veure el partit?
- Sí, tu, quin cap de setmana. Diumenge no donava a l’abast. La meva dona estava que treia fum... Primer la cursa, i després el partit...
- Vettel espectacular, eh! Ja t’ho deia jo, que aquest paio prometia...
- Ei, has vist com va avui, la Comelles?
- Sí, sí. Ha estat passar per la seva taula i posar-me calent... buff...quin escot...
- Aquesta va necessitada. Sinó, de què, aniria vestida així?
- A veure si ve al sopar aquesta nit, i ens alegrem una mica la vista, perquè amb el Santacana tota l’estona rondant per allà, pot ser un autèntic pal...

Semblava una conversa de bar de carretera, però era el que havia pogut escoltar, de casualitat, anant cap a la fotocopiadora: un intercanvi d’impressions –per dir-ho així-entre l’Antoni Durán i el Ferran Massip, els caps dels departaments de màrqueting i comunicació de l’empresa, mascles en zel amb ganes de menjar-se el món i alguna cosa més. Parlaven de la Mireia Comelles, la meva companya de taula, executiva de comptes de ZoomCom, com jo. Bé, no com jo. Ella és una rossa despampanant, una mica desequilibrada mental, amb uns pits i un cul perfectes, que no sap fer res bé, excepte vendre’s, que ho fa com ningú. Aprofita qualsevol oportunitat per fer-li la pilota al Joan Bassaganya, coordinador d’àrea de clients i el nostre cap directe. La Comelles no en te ni idea, de vins, però com que el ‘capo’ és un malalt de l’enologia, s’estudia les últimes referències que han sortit a algun suplement dominical per, només arribar a l’oficina, dilluns al matí, fer anar en veu alta... “Josep, després parlem. T’he de recomanar un Chardonnay negre del 98 que vaig tastar ahir, i que és...es-pec-ta-cu-lar. Vaig pensar en tu, quan me l’estava prenent. Te un cos... al-lu-ci-nant. Em vaig apuntar el nom i tot per dir-t’ho”. I jo, com sempre, amb cara de “no m’ho puc creure”, escolto aquestes frases, a mig metre de distància, fent veure que em concentro en la pantalla de l’ordinador. Els meus tres cursos d’enologia a la Rovira i Virgili em diuen que aquella meuca no en te ni puta idea, el Chardonnay és una varietat de raïm blanc, i no se’n pot fer vi negre.

Tot m’havia vingut al cap quan, fent un zàping va aparèixer a la pantalla el programa de vins del 33. Necessitava desconnectar una mica, i relaxar-me. Vaig deixar de banda l’ordinador i em vaig estirar al sofà. I de seguida vaig comprovar que resulta difícil descontracturar les cervicals quan has d’estar arronsada sota una manta. No podia engegar la calefacció, no em podia permetre els 200 euros de gas natural que suposaven escalfar aquella casa, petita però antiga, amb sostres alts i finestres plenes d’escletxes. Amb dues carreres, dos màsters, i cinc idiomes, era la més preparada de tota l’empresa, però res de tot això havia servit per poder tenir una vida normal a 22 graus centígrads dins de casa durant l’hivern. M’havia de conformar amb els 14 si arribava, i amb els guants amb els dits tallats, per poder seguir escrivint a l’ordinador a les nits, quan, després de sopar, arribava el moment de fer hores extra traduint textos tècnics de l’anglès al català. “Osti, tu, si que saps idiomes...” m’havia arribat a dir el Bassaganya, quan m’havia sentit fent gestions telefòniques en italià i francès. “Doncs comenta-li al director, a veure si m’apuja el sou”, li havia respost, farta de ser noia per a tot d’una empresa plena d’inútils. Això mateix, una reunió d’inútils, és el que semblaria el sopar d’aquella nit, el sopar de Nadal de l’empresa. Per a alguns era una mena d’obligació anar-hi, per agrair a l’empresa el contracte indefinit. Per d’altres era una oportunitat fàcil de lligar, donat el grau d’embriaguesa generalitzat a què s’arribava. Pels més egocèntrics –que no eren pocs- representava l’ocasió perfecta per desplegar la cua de paó amb totes les seves lluentors.

“Mireia, et vull veure a la festa aquesta nit, eh...”, havia sentit que li deia el Durán a la Comelles aquella tarda. “Sí, sí, ens veiem allà”, va respondre ella, amb mentre recollia un boli del terra amb un posat d’Ana Obregón que em va fer venir unes basques terribles.

ZoomCom era una de les empreses més punteres del sector. Portàvem les relacions amb la premsa i les relacions públiques de més de dues-centes firmes del país. I com que els números, tot i la crisi, anaven com un tro, la direcció havia decidit que enguany, hi hauria canvis. En comptes de celebrar el Nadal al bufet argentí de cada any, on embogíem menjant tones de carn de dubtosa qualitat, soparíem en un dels restaurants clandestins d’aquells que s’havien posat de moda. La única diferència respecte als altres és que s’havia d’introduir un número al marcador digital de la porta, que el mateix segurata et facilitava sense problemes. La clau d’aquesta nit havia requerit combinacions del màxim nivell d’encriptació: 1-2-3-4.

La visió panoràmica d’aquella sala em va oferir una imatge fastigosa. Totes les dones, fóssim secretàries, ajudants d’executius de comptes, o caps de departament, érem guapes. Es feia evident que els criteris de selecció de personal no estaven basats únicament en els mèrits professionals, si més no per escollir el personal femení de l’empresa. Totes, sense excepció, portàvem vestits curts, escotats, arrapats al cos, insinuatius, en alguns casos elegants. No n’hi havia cap que no anés perfectament maquillada, cap no portava sabates planes, totes somrèiem, totes lluíem melenes brillants perfectament raspallades i pentinades. Totes estàvem encantades de ser dones florero. Ells, en canvi, semblaven haver sortit d’una comèdia d’Antonio Ozores. El que no patia un acne post-adolescent preocupant, tenia panxa cervesera, el que no era calb, tenia les dents grises de tant fumar, o havia conjuntat les sabates negres amb mitjons blancs. Un o dos, tres a molt estirar, es podien salvar de la crema, en cas de possibilitat d’indult. Els homes se saludaven entre ells amb efusivitat i cops a l’espatlla, feien cercles per parlar dels escots d’elles o del partit de diumenge, i quan una de les dones s’hi acostava, les repassades eren tan poc dissimulades, tan feridores i tan grolleres, que elles canviaven de cercle, en quant podien. La divisió per sexes, doncs, estava assegurada, un cop més, al sopar de Nadal.

Vaig anar fins a la barra i vaig demanar un whisky doble. Si l’empresa pagava almenys aprofitaria per no passar set aquella nit. Em vaig acostar a la Mercè, una de les poques companyes de feina amb qui es podia parlar. De seguida van començar a venir cambrers carregats amb plats de carbassa deshidratada. El restaurant devia tenir un excedent d’aquella imitació moderna de patata, perquè allò va començar a ser insultant: ens n’havíem menjat sis plats entre la Mercè i jo, i la processó carbassera encara no havia acabat. Després van venir les miniatures de tonyina i de bacallà-pollastre, presentades sobre culleretes de plàstic. Les mateixes culleretes que van servir pel brownie de xocolata petrificat que representava ser les postres. No només érem llicenciats mileuristes, sinó que a més se’n reien de nosaltres a la puta cara.

En un moment de la nit, l’Eduard, un noi d’uns 25 anys que havia fet de becari a la casa i que s’hi va quedar a treballar per les seves grans dots per a la comunicació interpersonal, va agafar un micròfon aparegut del no-res. “Demanem un fort aplaudiment pel Carles Santacana, director gerent de ZoomCom, que ara dirà unes paraules”. No m’ho podia creure. L’ex becari estava demanant un aplaudiment per la persona que ens regatejava 20 euros de la nòmina cada cop que havíem de negociar un augment de sou! Però sí, era veritat, i tots els treballadors van començar a aplaudir amb una energia que no havia vist mai abans a l’empresa. “És un plaer ser avui aquí, amb vosaltres, per celebrar que un any més, ZoomCom és líder en el sector de la comunicació empresarial amb una facturació que ha batut tots els rècords. Us estic molt agraït i per això us desitjo bones festes i una bona entrada d’any”.

Quèeeeeeee? El cap suprem de la meva empresa m’estava refregant per la cara que s’estaven guanyant més diners que mai, i m’ho agraïa amb els seus millors desitjos per l’any nou, després d’haver-se negat, una vegada i una altra, a reconèixer els meus mèrits professionals i apujar-me la categoria laboral. Els aplaudiments eren cada cop més ensordidors, i em vaig començar a marejar. Els mascles van començar a victorejar el director, amb consignes com “el dire, el dire, el dire és collonut, com el dire, no hi ha ningú”... Em van venir ganes de vomitar. Vaig anar al lavabo, vaig passar els canells per sota l’aigua freda de l’aixeta, em vaig mirar al mirall, i en aquell moment ho vaig tenir clar. Em vaig retocar el rímel, i em vaig repassar els llavis, d’un vermell impactant. Em vaig pentinar descabellant-me una mica. Vaig sortir a la sala. Vaig fer un tràveling amb la mirada, de dreta a esquerra, a càmera lenta. Ells ja portaven les corbates mig deslligades, i elles somreien. Tots, complaents, miraven al director. Se’m va dibuixar un mig somriure a la boca, però alhora, se m’havien entelat els ulls. Vaig treure el revòlver de la bossa de mà. I vaig disparar totes les bales que portava, deu. Com que els tenia molt a prop, ni un sol tret va ser resultar en va. Vaig cridar “bon nadaaaaaaaaaaaaaaaaaaal!” I vaig sortir al carrer. Vaig agafar un taxi. Vaig arribar a casa, i vaig seure al sofà. Aviat vindria la policia.

Qui no vulgui pols...

Aquesta fotografia es va fer el dia de l’assassinat, el dia en què vaig veure que no hi havia escapatòria: o ell, o jo. Si jo no el matava a ell, ell em mataria a mi. Jo no seria el primer ni l’últim a caure. Els de la meva espècie poques vegades sortíem benparats.

Jo en aquella època era jove, ferm, i tenia tanta força i tanta ràbia acumulada dins meu que ni els amos, ni els companys, ni els més petits de la família, gosaven acostar-se a mi sense abaixar el cap i demanar permís. Havien d’anar molt amb compte, que no tingués un mal dia. I precisament aquell 16 d’octubre havia estat hores i hores donant voltes als motius pels quals jo havia de sortir a la palestra. Per què jo? Per què aquell destí maleït d’ésser assetjat, acorralat, picat, estocat, descabellat, vençut, mort i arrossegat? Una hora abans de sortir a l’arena, vaig decidir que faria tot el possible per canviar el meu destí, per no ser jo qui sortís sense vida en aquella ocasió.

I a la foto es veu clarament que ho vaig aconseguir. Eren les sis de la tarda i portava ja sis banderilles a les esquenes. Havia perdut molta sang, i estava exhaust. Bramava de dolor a les potes i a les peülles, m’estava quedant mig cec pels deliris que em provocava el sol, la boca se m’havia convertit en una amalgama de baves pastoses i pudents... I en un moment d’extenuació, em vaig girar, i al centre del cercle blanc, estava ell, amb l’espasa preparada pel cop final. Em quedaven només uns segons de vida. Vaig decidir jugar-me-les totes, no tenia més sortida. Em vaig encarar, vaig córrer tan ràpid com vaig poder i, fent un desviament de la trajectòria cap a l’esquerra, vaig aconseguir esquivar l’arma blanca que m’havia de matar. Agafant-lo desprevingut em vaig girar, i amb totes les meves forces vaig clavar-li una banya a l’engonal. “Fill de la gran puta, ja ets meu!”, em vaig dir a mi mateix. Amb acarnissament, i amb tota l’energia que vaig poder, vaig aixecar i abaixar el cap, una vegada i una altra, colpejant el seu cul contra el terra, i esgarrant els teixits de la seva cuixa. En un dels moviments bruscos, vaig poder treure la banya de la seva carn, em vaig girar, i el vaig enganxar per la panxa. Ja ho veus a la fotografia. Crec que en aquell moment ja era mort, però vaig remenar el cap tant com vaig poder, per no deixar-li ni un sol budell sencer, a aquell desgraciat. I mira-te’l. Amb aquest estúpid vestit de coloraines i lluentors, una jaqueta que amb prou feines li tapa les espatlles, uns pantalons arrambats com si d’un putot barat es tractés, i una cueta esquifida al clatell que gairebé feia riure. Tot ell va quedar completament inundat per la sang, que sortia a borbolls, sense parar ni un moment. Si et dic la veritat, em feia gràcia veure’l mort, estès a terra. Tan guapo i eixerit com havia estat, tan alt, tan moreno, tan repentinat, els ulls tan clars, les mirades desafiadores que m’havia llençat una estona enrere...

En aquell moment no me’n vaig adonar, però ara, en aquesta foto, veig la cara que li va quedar a la seva dona, que havia vingut a veure “l’espectacle” en directe. Era una de les folklòriques més cotitzades en aquell moment, formaven la parella de l’any. Amb cada cabell al seu lloc, tota la melena recollida enrere, els llavis pintats de vermell, el posat altiu... Ni tot el glamour del món hagués servit per saber encaixar amb elegància una mort prematura, pública i violenta. Fixa’t, te el gest desencaixat, els ulls més oberts que mai, la boca entreoberta, i fa aquesta ganyota d’incredulitat i ràbia al mateix temps... Si d’alguna cosa em penedeixo és d’haver creat un màrtir, i una vídua de màrtir, que per al cas, és el mateix.

Ja veus, fill meu. No m’agrada haver-t’ho de dir, però t’has de defensar. Has de ser valent, i, si mai tens ocasió, fes justícia, i mata’n a un d’ells. En el fons, crec que els agrada, una mica d’emoció.

AIXÍ SÓN LES COSES, I AIXÍ ELS LES HEM EXPLICAT

“El vent ha arribat als 160 quilòmetres per hora en algunes zones de la Costa Brava, i els efectes del temporal es noten, no només al centre d’algunes localitats, sinó també aquí, al passeig marítim de Cadaqués. Onades de fins a sis metres estan inundant tota la zona transi...”. En aquell moment una gran muntanya d’aigua s’abraona sobre la Sara Casilleras, la reportera imponent de TelePico. La càmera fa un moviment brusc, la imatge s’enterboleix, i els estudis centrals de Madrid recuperen la connexió com poden. Pedro Chisteras, el presentador estrella de la cadena, amb una expressió a mig camí entre la sorpresa i l’eufòria, comenta: “Bé, sembla que TelePico està vivint, per a tots vostès i en rigorós directe, els efectes d’aquest estremidor i aterrador temporal de vent i pluja que afecta a algunes zones de Catalunya. Seguirem informant sobre el que està passant i sobre l’estat de la nostra reportera, Sara Casilleras.”

La Sara pateix un traumatisme craneoencefàlic. En ser arrossegada per l’onada, l’havien traslladada en ambulància a l’Hospital de Cadaqués i els metges havien decidit internar-la a la Unitat de Cures Intensives. El seu estat és greu, però no es tem per la seva vida. Al dia següent comença, a les portes de l’hospital, tot un ritual de manifestacions. Els treballadors de TelePico protesten pel sensacionalisme de les connexions dels informatius, i pel risc que han de córrer, dia rere dia, els periodistes i els càmeres de la cadena. A poc a poc, ciutadans anònims es van afegint a les protestes per condemnar el que havia passat a Cadaqués, però també per queixar-se pel “xou en directe” en que s’han convertit els telenotícies.

Donada la magnitud que agafen les concentracions a les portes de l’Hospital de Cadaqués, el comitè d’empresa de TelePico, juntament amb el Consell de l’Audiovisual de Catalunya i el Defensor de l’Espectador, decideixen convocar una gran marxa de protesta al centre de Barcelona. Per difondre una imatge de transparència i professionalitat, la direcció de la cadena ordena retransmetre la manifestació, això sí, en fals directe (amb uns minuts de retard, per tallar en cas que fos necessari les imatges o les declaracions massa polèmiques). L’ambient es va escalfant, i cap a dos quarts de nou del vespre, el reporter que cobreix els fets, Jorge Javier González, connecta en directe amb els estudis centrals de Madrid. En aquell moment un grup de companys periodistes, amb la Maria Pepiño al capdavant, comença a increpar-lo. La connexió es fa cada cop més difícil, els crits cada cop són més forts, i, tot d’una, Jorge Javier comença a rebre cops de puny. El llavi li sagna, l’ull se li infla, i l’espectacle continua.

El Jorge Javier és traslladat d’urgència a l’Hospital Clínic, on la Pilar Castaño, la periodista més espatarrant del panorama televisiu, espera ja a l’ambulància per explicar en directe l’estat del seu company. De sobte, i cada cop de forma més propera i insistent, un so de sirena envaeix la transmissió. Una frenada seca, la goma xerraqueja sobre l’asfalt, i la Pilar surt de plànol, abatuda. L’ambulància l’ha atropellada, i en pocs moments el Pedro Chisteras informa els telespectadors que la reportera ha mort a l’acte.

TelePico decideix no seguir donant cobertura a tot el que està passant: no cal seguir posant en perill la solvència i la credibilitat de l’empresa. I com és d’esperar, la competència no deixa escapar l’oportunitat: Antena Pres veu que és el moment de treure’n profit. Matías Prados entrevista tots els companys de la Pilar Castaño, consternats pel que ha passat, i retransmet, en directe, el funeral. La última imatge del programa especial és un primer pla de la cara, perfectament maquillada, i amb un somriure de pau, de la Pilar, morta. De fons, la veu de Prados comenta, engrescada: “Una imatge, val més que mil paraules”.

La primera impresión

-15 con 40.
-Esto le hacen 16, y 4, los 20.
-No se olvide las coca-colas, que se las he dejado en el otro lado.
-Hasta luego, señora Balcells. Que vaya bien.

Las once y veintitrés. Siete minutos y cierro la caja. Dios, ¡qué hambre! Desde las nueve que estoy pensando en el bocadillo de tortilla. Y es que, joder, parece que no pase el tiempo. Hoy, todos comprando como si se acabase el mundo. Claro, como es principio de mes y acaban de cobrar…

Menos mal que mañana he quedado con la Yoli para ir de tiendas. Ya me ha dicho que en el Bershka han puesto unas minifaldas vaqueras a 10 euros que son monísimas. Y es que al Javi le encanta que vaya con minifalda porque, aunque parezca mentira, le gusta que los tíos me miren por la calle. Hay que ver, como son los tíos a veces. La verdad es que a mi también me gusta que me miren, y para estar mona con el uniforme del Mercadona hay que aplicarse mucho. Por eso yo pido el jersey una talla menos de la que me toca, bien ceñidito y con escote de pico. Por eso me paso una hora en el baño cada mañana: la raya del ojo, el pelo cardado, los pendientes de aro a juego con los zapatos… Hay que saber sacarse partido. El Juan, el del banco, viene todos los días a comprarse el almuerzo cuando estoy yo en caja. Y el otro día viene y me dice: “Merche, es que cada día estás más guapa… Tenemos que quedar un día tu y yo, y nos vamos a tomar unas cañitas”.

Para cañitas ya tengo a mi Javi, que está todo el día de bares. A mi lo que me gustaría seria que me llevara al teatro, o al Liceo, a escuchar a Wagner, que me encanta. O a la Fundación Miró, que está la Pipilotti Rist, con una exposición de videos que es que me flipa, esa chica. Pero como sólo soy cajera del Mercadona, pues lo que me toca es un novio como el Javi, que le dices Pipilotti y te contesta que eso lo será tu madre. Y es que sólo sabe de penaltis y de fueras de juego. Si fuese un poquito más como yo, pues yo sería más feliz. Porque no me entiende cuando le cuento que es que en China no se respetan los derechos humanos. No me escucha cuando le comento el libro que estoy leyendo de Saramago. Se cree que me he vuelto loca cuando vuelvo del videoclub con un documental sobre la caza de delfines en Japón.

Pero bueno, es lo que hay. Yo al Javi lo quiero con toda mi alma. Y aquí, en el súper, los clientes me adoran. Yo me iría a merendar todos los días con la Tere y sus dos niños, cuando pasan por el súper con las mochilas a reventar, y su madre les dice que no corran. Le llevaría la compra a casa yo misma a la señora Balcells, que está muy sola y la artritis la está matando. Y le diría al señor Escanio que no coja más botellas de whisky, que cada vez está peor, y que se vaya a un centro de esos donde ayudan a los alcohólicos. Es lo que tiene trabajar aquí. Que una no necesita tener carrera para hacer de psicóloga. Y es lo que a mi me gusta.

¡Las 11 y media! ¡Ya era hora!

L'INCREÏBLE HOME NORMAL

Calia fer alguna cosa, la situació era insostenible! El vuitanta per cent de la població estava a l’atur! Milers de persones caminaven sense rumb pels carrers, alguns d’ells atracant als pocs ciutadans que encara portaven quatre duros a la butxaca. La ciutat s’havia convertit en un lloc ingovernable, sense llei i sense límits, on la vida era cada dia més difícil i més perillosa. Hi havia batusses a les portes de cada supermercat, per fer-se amb un tros de pa sec del dia anterior, o amb unes llaunes de conserves caducades. Els cotxes morien sense més, enmig de la calçada, quan es quedaven sense benzina al dipòsit. No hi havia més carburants, el país patia el desabastiment generat per una crisi econòmica que havia fet realitat el pitjor dels malsons. Els jardins ja no es regaven, les voreres ja no es netejaven, les carreteres ja no s’arreglaven, els transports públics ja no funcionaven, a les botigues ja no quedava res per vendre. No hi havia diners. Tothom, famílies, ajuntaments, empreses i governs, estaven endeutats fins a les celles, i semblava que així seria per anys i anys. El declivi del país anava a més, i la por començava a apoderar-se de la gent.

Tot d’un cop es va aixecar de la cadira, es va treure les ulleres, va entrar al lavabo del que encara quedava del seu despatx i es va despullar. El vestit gris, mig descosit per les vores, i la corbata a ratlles, tacada i descolorida, es van transformar en un mallot blau llampant, uns calçotets vermells, i una capa d’un groc potent, que gairebé enlluernava. Al pit, una gran lletra “M”: era MONTILLA, el súper heroi més inversemblant de tots els temps, l’increïble home normal. Arribats a aquell punt, ja no es podia anar amb els miraments de la discreció i la prudència, i els poders del President s’havien de manifestar com fos. Obrint el balcó que donava a la Plaça Sant Jaume, i fent un bot enèrgic, va sortir volant, enfilant cap a la plaça Urquinaona, on hi havia l’Oficina d’Ocupació més propera. Des del cel ho va veure clarament: centenars de persones feien cua al carrer, esperant el seu torn, per intentar aconseguir una feina, fos del que fos. La gent cridava, nerviosa, després d’hores i hores d’espera. Alguns, els que ja estaven més avançats, increpaven els funcionaris. Els més tímids feien cares tristes, posats de preocupació, i fins i tot deixaven anar alguna llàgrima fugissera.

I llavors, de cop, l’increïble home normal va obrir l’arxivador que portava sota el braç i, mentre mantenia la capa voladora en ple moviment, va començar a fer ploure desenes i desenes de contractes indefinits sobre els caps d’aquella gent. Arquitectes, escombriaires, dependentes, mecànics, periodistes, perruquers, advocades, taxistes, mestres, pintors, electricistes, metges... tothom tindria feina a partir d’aquell moment! Els documents, amb els noms i cognoms de cadascun dels ciutadans que esperaven al carrer, només havien de ser signats per entrar en vigor al dia següent! En veure el que estava passant, la gent va començar a saltar i cridar, a riure, a plorar de joia, a ballar els uns amb els altres. No ho podien creure, era el principi de la fi del desastre. Aquella pluja miraculosa de contractes indefinits representava tantes coses implícites... Els comptes corrents tornarien aviat als números verds, els caixers automàtics tornarien a funcionar, els impostos tornarien a omplir les arques de l’estat i els hospitals tornarien a operar. Per fi la violència s’aniria apaivagant, i a poc a poc tornaria la calma.

Després d’allò, seria impossible que el malèvol Artur Mas, el més temible de tots els caps de l’oposició que hi havia hagut fins aquell moment, es fes amb les regnes del poder a les properes eleccions al Parlament. El control del país continuaria per sempre més a les mans de MONTILLA, l’increïble home normal.

El taxista imaginari

Hi havia una vegada un taxista que va haver de fer fora del taxi a un client.
El noi va encendre una cigarreta només pujar al cotxe, escoltava la COPE a tot drap amb l’Ipod, feia olor de Baron Dandy, es feia burilles sense parar, i per postres, no li va acabar de pagar la carrera! (li faltaven 10 cèntims). Els passatgers d’ara ja no són com els d’abans...

"Señores pasajeros, hemos arrollado animales"

“A ver, escuchen un momento. Estamos en l’Ametlla, y estaremos aquí parados un rato. Ha habido una avería en las señales de las vías por culpa de la lluvia y no podemos seguir. En cuanto esté reparado, seguiremos la marcha pero tendremos que ir un poco más lentos hasta llegar a l’Aldea.”
Un cop més, RENFE ens deixava penjats durant més d’una hora i mitja, en una estació de tren, a la nit, enmig de la pluja. Hores més tard, preguntant quin percentatge de l’import del bitllet ens retornava la companyia, la resposta era tan clara com l’anunci de l’avaria: “nada, señora, nada. Han sido causas ajenas a la compañía”. Efectivament, tots sabem que la pluja no està sota el control d’Adif, fins aquí tots arribem, però… La companyia de trens nacional d’un estat no ha d’estar preparada per que els trens de llarg recorregut no s’hagen d’aturar forçosament quan cauen uns quants litres per metre quadrat? No eren quatre gotes, certament, però tampoc podem dir que es tractés d’un tornado… què volen que el digue.
Ara bé, tot això no és res comparat amb una frase que, escoltada per la megafonia d’un altre tren de llarga distància, camí de Barcelona, ens va posar els pèls de punta a tots els passatgers: “señores pasajeros, hemos arrollado animales. Les rogamos que se trasladen al tren de la via 11”. Una frase per no oblidar. Des de llavors, quan menjo hamburguesa penso en un tren… Per què serà?

L'altra Fira Tàrrega

Tot són bones crítiques i satisfacció per la gran assistència de públic a la darrera edició de Fira Tàrrega. Jo no puc parlar de la qualitat dels espectacles. Precisament per la MASSIVA afluència de gent i altres factors que ara no venen al cas, no vaig poder veure prou muntatges com per fer-ne una valoració. Però hi ha una altra cara de la fira que ha quedat amagada entre tanta eufòria.
D’una banda l’excessiu afany de negoci dels comerços i transports del poble. De l’altra, la presència per desenes dels “perro-flautas”. Sí, aquells individus poc nets que porten rastes, es dutxen poc, i van acompanyats d’un munt de gossos (que no saben el que és una corretja).
Està clar que Tàrrega és una ciutat petita, que ha d’aprofitar oportunitats com aquesta per fer diners. Però això no eximeix ningú de tractar la gent com cal, de netejar els establiments, i de ser una mica dignes amb el menjar que s’ofereix, ni que sigui pels “perro-flautas”, que tant es menjarien un bon fricandó com una sola de sabata. Aprofitar els esdeveniments locals per fer l’agost quan és setembre no és el més lloable.
També està clar que la companyia de transports que connecta la ciutat amb Barcelona (no cal fer servir eufemismes, parlem d’ALSA) no està acostumada a donar servei a tanta gent. Però això no treu que es molestin en assegurar-se que tothom que ha pagat un bitllet pugui seure, que cada vehicle sortirà a la seva hora, i que els viatgers no hagin de suportar un conductor que fa anar el micròfon com si fos a un karaoke. Els que el passat dissabte 10 de setembre vam sortir de Barcelona Nord a les 10 del matí no ens podíem creure el que sentien quan pels altaveus de tot l’autocar va sonar aquella frase amb la intenció d’acudit: “no me se muy bien el camino. Si no llegamos, pues nos bajamos, cantamos algo y pasamos el gorro”.
Per a això, senyor meu, ja estan els perro-flautas.