Microrelat 2

Va voler anar a buscar un calendari. Quan el va trobar era massa tard. Havia mort.

Microrelat 1

Fora els especuladors! El poder, pel poble! Més drets i... Van haver de callar a mitja proclama. El permís per manifestar-se s'acabava a les vuit en punt.

O MELHOR BAIRRO

Els condicionants Se senten crits i trets. Algunes bales travessen el forat de la finestra, tapat només amb cartrons, i van a parar al cap del pare i al pit de la mare. El toll de sang es va escampant, com una riuada, envaint el petit espai, mentre la Fernanda i els seus germans s’ho miren, amb cares desencaixades. La policia no entra, habitualment, a la favela de Vila Cruzeiro. Però els fets d’avui són especialment greus, i arriben tres patrulles, que escorcollen la casa, sense que ningú sàpiga què busquen. Desfan coixins a ganivetades, i tomben mobles. Tapen els cadàvers, els introdueixen dins d’unes bosses grogues de plàstic, i tanquen la cremallera. La cara del pare i de la mare desapareix dins el sac. La sang no marxa del terra, es fa difícil de netejar, fins i tot amb salfumant.



Primeres dosis Els petits ploren, de gana. Demanen menjar sense parlar. Al vespre la Fernanda fa ruta pels contenidors del barri més proper, ja fora de la favela. Hi ha mig pollastre envasat, amb plàstic i safata de porexpan, començant a podrir-se, ja de color lilós. Encara se’n pot aprofitar alguna cosa. L’angoixa creix, i la Fernanda decideix acudir a la cita que porta mesos rebutjant. Amagats al que era la sala d’una petita casa dels afores, ara derruïda, en Ribeiro li dona un bitllet de cent reals, i un mapa guixat amb llapis a mà, amb els punts on haurà de repartir les dosis. A partir de dijous, i cada matí, li arriben cinquanta paperines. Cadascuna l’haurà de vendre a vuitanta reals. Al final del dia ha d’entregar els diners a la Marçela, la noia d’en Ribeiro, que s’encarrega de pagar. Ella es quedarà un vint per cent. Funciona. El segon dia la Fernanda posa a taula un plat de sopa, que els nens xarrupen amb deliri; el tercer diumenge des que s’hi dedica, li arriba fins i tot per una feijoada modesta, feta amb sobres. Mira el plat, quan estan ja asseguts a taula, i li cau una llàgrima. Gira la mirada cap a la finestra i veu, a uns vint metres, darrere del pati dels veïns, que en Micael esnifa alguna cosa. Té només tretze anys. És ella qui li ha venut el gram a en Joâo, el seu camell. Es tanca a l’habitació i plora. Treu una petita bossa del doble fons de la còmoda. N’extreu una paperina. L’estén al petit cendrer de plàstic. Col•locada, s’adorm.


Les coses canvien El regidor anti-droga del barri de Purificaçâo s’ha convertit en el seu millor client: li compra les dosis a través de la seva prostituta, cada dimecres. Ja no li deu res a en Ribeiro. La Fernanda és ara la cap dels narcos de Vila Cruzeiro. Els germans, no tan petits, treballen amb ella. Entre els quatre controlen tot el material que es trafica a la favela, el que entra i el que surt. Han canviat de casa: ara tenen llits per tots, una cuina que els germans han anat fent a poc a poc, amb les seves pròpies mans, i una tele de plasma que els ha passat, a canvi d’unes dosis de crack, el gerent d’un centre comercial, client habitual. Guarden un fusell AK-47 sota un racó de la tarima que han posat a la sala. L’han hagut de fer servir un cop, en un enfrontament amb el clan dels Rodrígues. En Fabio, el més petit, de catorze anys, ha disparat al peu d’un altre noi de la seva edat.



Copacabana La Fernanda i els seus germans s’han convertit en els millors subministradors de la ciutat, no només per cantants i actors de Río, sinó també pels regidors, diputats, i algun ministre. El centre d’operacions s’ha traslladat al mateix barri on viuen, Copacabana. Des que van morir els pares, fa deu anys, la Fernanda ha fet tots els passos que han calgut per arribar on són: un xalet residencial de tres-cents metres quadrats amb jardí, a la millor zona de la ciutat. Arriba el magistrat de la Cort Federal. No cal que truqui a l’intèrfon perquè la Fernanda pot distingir perfectament el soroll del motor del Jaguar. Li obre la porta directament. Mentre puja les escales, suant, es va traient la corbata. Ella l’espera a l’habitació. Es treuen la roba i forniquen, al terra. Ell en necessita més. La lliga al llit i li pega, amb totes les seves forces. A la Fernanda li sagna el llavi però ja hi està acostumada. És la quarta vegada que l’hi parteix. Mentre sagna, continua despullada, i ell la torna a penetrar. No es pot dir que ella senti plaer, però tampoc dolor, ni fàstic, ni ràbia. Pensa en els diners. Ell la deslliga. Es vesteix. S’arregla la corbata, i li llença els bitllets sobre el llit.


Immoralitat Avui la Fernanda ha anat a la perruqueria. Quan ha arribat a casa, l’Amanda, la minyona, li ha demanat –agenollada i desesperada- un gram de coca pel seu fill de setze anys. Va ser ella qui li passar el primer material que va consumir, i ara és ella qui li subministra el que necessiti per continuar enganxat a aquella merda. Mentre l’Amanda li agraeix, una i vegada i una alta, al fons del saló, sobre la gran taula de vidre amb ornaments daurats a les potes, els quatre germans fan les llistes de distribució de la setmana, i organitzen bitllets en feixos de mil.


Més sang És de nit. Aquell dia els nois han portat a casa mig milió de reals. Ha estat un dia especial. El fill de l’Amanda, en Rodrigo, que ara treballa per ells, és un bon camell. El millor de Vila Cruzeiro. Ha fet divuit anys, i com a premi li han regalat unes dosis d’heroïna. De la millor heroïna que es podria trobar a tot Rio. Com que ha estat una bona jornada, tenen ganes de celebrar-ho, i quan arriben a casa, la Fernanda i els quatre germans, es beuen un parell d’ampolles de whisky. El petit els demana un cotxe nou, i la resta hi accedeixen, l’endemà aniran a parlar amb el director del concessionari de Copacabana, a veure què els ofereixen.

Tots cinc van passats, quan senten unes rodes de cotxe frenant sobre l’asfalt. Un home entra al jardí, ha obert la porta sense problema. Sembla que sap perfectament el codi de seguretat... La Fernanda va cap a la finestra, per veure què passa, allunyant-se de la taula, que està al costat de la porta. L’home treu una metralladora, dispara a la porta, sense pietat, i la tira a terra. Entra a la sala, i llença tres ràfegues seguides als quatre germans, que cauen abatuts. La sang brolla, i esquitxa la taula, les cadires, i la catifa blanca. És el marit de l’Amanda, que crida ‘assassiiiiiiiiiins!!!!’. Al darrera entra l’Amanda, amb el cos en braços del seu fill, sense vida, encara amb la xeringa clavada al braç. La Fernanda cau de genolls a terra...

...and a happy new year!

- Vas veure el partit?
- Sí, tu, quin cap de setmana. Diumenge no donava a l’abast. La meva dona estava que treia fum... Primer la cursa, i després el partit...
- Vettel espectacular, eh! Ja t’ho deia jo, que aquest paio prometia...
- Ei, has vist com va avui, la Comelles?
- Sí, sí. Ha estat passar per la seva taula i posar-me calent... buff...quin escot...
- Aquesta va necessitada. Sinó, de què, aniria vestida així?
- A veure si ve al sopar aquesta nit, i ens alegrem una mica la vista, perquè amb el Santacana tota l’estona rondant per allà, pot ser un autèntic pal...

Semblava una conversa de bar de carretera, però era el que havia pogut escoltar, de casualitat, anant cap a la fotocopiadora: un intercanvi d’impressions –per dir-ho així-entre l’Antoni Durán i el Ferran Massip, els caps dels departaments de màrqueting i comunicació de l’empresa, mascles en zel amb ganes de menjar-se el món i alguna cosa més. Parlaven de la Mireia Comelles, la meva companya de taula, executiva de comptes de ZoomCom, com jo. Bé, no com jo. Ella és una rossa despampanant, una mica desequilibrada mental, amb uns pits i un cul perfectes, que no sap fer res bé, excepte vendre’s, que ho fa com ningú. Aprofita qualsevol oportunitat per fer-li la pilota al Joan Bassaganya, coordinador d’àrea de clients i el nostre cap directe. La Comelles no en te ni idea, de vins, però com que el ‘capo’ és un malalt de l’enologia, s’estudia les últimes referències que han sortit a algun suplement dominical per, només arribar a l’oficina, dilluns al matí, fer anar en veu alta... “Josep, després parlem. T’he de recomanar un Chardonnay negre del 98 que vaig tastar ahir, i que és...es-pec-ta-cu-lar. Vaig pensar en tu, quan me l’estava prenent. Te un cos... al-lu-ci-nant. Em vaig apuntar el nom i tot per dir-t’ho”. I jo, com sempre, amb cara de “no m’ho puc creure”, escolto aquestes frases, a mig metre de distància, fent veure que em concentro en la pantalla de l’ordinador. Els meus tres cursos d’enologia a la Rovira i Virgili em diuen que aquella meuca no en te ni puta idea, el Chardonnay és una varietat de raïm blanc, i no se’n pot fer vi negre.

Tot m’havia vingut al cap quan, fent un zàping va aparèixer a la pantalla el programa de vins del 33. Necessitava desconnectar una mica, i relaxar-me. Vaig deixar de banda l’ordinador i em vaig estirar al sofà. I de seguida vaig comprovar que resulta difícil descontracturar les cervicals quan has d’estar arronsada sota una manta. No podia engegar la calefacció, no em podia permetre els 200 euros de gas natural que suposaven escalfar aquella casa, petita però antiga, amb sostres alts i finestres plenes d’escletxes. Amb dues carreres, dos màsters, i cinc idiomes, era la més preparada de tota l’empresa, però res de tot això havia servit per poder tenir una vida normal a 22 graus centígrads dins de casa durant l’hivern. M’havia de conformar amb els 14 si arribava, i amb els guants amb els dits tallats, per poder seguir escrivint a l’ordinador a les nits, quan, després de sopar, arribava el moment de fer hores extra traduint textos tècnics de l’anglès al català. “Osti, tu, si que saps idiomes...” m’havia arribat a dir el Bassaganya, quan m’havia sentit fent gestions telefòniques en italià i francès. “Doncs comenta-li al director, a veure si m’apuja el sou”, li havia respost, farta de ser noia per a tot d’una empresa plena d’inútils. Això mateix, una reunió d’inútils, és el que semblaria el sopar d’aquella nit, el sopar de Nadal de l’empresa. Per a alguns era una mena d’obligació anar-hi, per agrair a l’empresa el contracte indefinit. Per d’altres era una oportunitat fàcil de lligar, donat el grau d’embriaguesa generalitzat a què s’arribava. Pels més egocèntrics –que no eren pocs- representava l’ocasió perfecta per desplegar la cua de paó amb totes les seves lluentors.

“Mireia, et vull veure a la festa aquesta nit, eh...”, havia sentit que li deia el Durán a la Comelles aquella tarda. “Sí, sí, ens veiem allà”, va respondre ella, amb mentre recollia un boli del terra amb un posat d’Ana Obregón que em va fer venir unes basques terribles.

ZoomCom era una de les empreses més punteres del sector. Portàvem les relacions amb la premsa i les relacions públiques de més de dues-centes firmes del país. I com que els números, tot i la crisi, anaven com un tro, la direcció havia decidit que enguany, hi hauria canvis. En comptes de celebrar el Nadal al bufet argentí de cada any, on embogíem menjant tones de carn de dubtosa qualitat, soparíem en un dels restaurants clandestins d’aquells que s’havien posat de moda. La única diferència respecte als altres és que s’havia d’introduir un número al marcador digital de la porta, que el mateix segurata et facilitava sense problemes. La clau d’aquesta nit havia requerit combinacions del màxim nivell d’encriptació: 1-2-3-4.

La visió panoràmica d’aquella sala em va oferir una imatge fastigosa. Totes les dones, fóssim secretàries, ajudants d’executius de comptes, o caps de departament, érem guapes. Es feia evident que els criteris de selecció de personal no estaven basats únicament en els mèrits professionals, si més no per escollir el personal femení de l’empresa. Totes, sense excepció, portàvem vestits curts, escotats, arrapats al cos, insinuatius, en alguns casos elegants. No n’hi havia cap que no anés perfectament maquillada, cap no portava sabates planes, totes somrèiem, totes lluíem melenes brillants perfectament raspallades i pentinades. Totes estàvem encantades de ser dones florero. Ells, en canvi, semblaven haver sortit d’una comèdia d’Antonio Ozores. El que no patia un acne post-adolescent preocupant, tenia panxa cervesera, el que no era calb, tenia les dents grises de tant fumar, o havia conjuntat les sabates negres amb mitjons blancs. Un o dos, tres a molt estirar, es podien salvar de la crema, en cas de possibilitat d’indult. Els homes se saludaven entre ells amb efusivitat i cops a l’espatlla, feien cercles per parlar dels escots d’elles o del partit de diumenge, i quan una de les dones s’hi acostava, les repassades eren tan poc dissimulades, tan feridores i tan grolleres, que elles canviaven de cercle, en quant podien. La divisió per sexes, doncs, estava assegurada, un cop més, al sopar de Nadal.

Vaig anar fins a la barra i vaig demanar un whisky doble. Si l’empresa pagava almenys aprofitaria per no passar set aquella nit. Em vaig acostar a la Mercè, una de les poques companyes de feina amb qui es podia parlar. De seguida van començar a venir cambrers carregats amb plats de carbassa deshidratada. El restaurant devia tenir un excedent d’aquella imitació moderna de patata, perquè allò va començar a ser insultant: ens n’havíem menjat sis plats entre la Mercè i jo, i la processó carbassera encara no havia acabat. Després van venir les miniatures de tonyina i de bacallà-pollastre, presentades sobre culleretes de plàstic. Les mateixes culleretes que van servir pel brownie de xocolata petrificat que representava ser les postres. No només érem llicenciats mileuristes, sinó que a més se’n reien de nosaltres a la puta cara.

En un moment de la nit, l’Eduard, un noi d’uns 25 anys que havia fet de becari a la casa i que s’hi va quedar a treballar per les seves grans dots per a la comunicació interpersonal, va agafar un micròfon aparegut del no-res. “Demanem un fort aplaudiment pel Carles Santacana, director gerent de ZoomCom, que ara dirà unes paraules”. No m’ho podia creure. L’ex becari estava demanant un aplaudiment per la persona que ens regatejava 20 euros de la nòmina cada cop que havíem de negociar un augment de sou! Però sí, era veritat, i tots els treballadors van començar a aplaudir amb una energia que no havia vist mai abans a l’empresa. “És un plaer ser avui aquí, amb vosaltres, per celebrar que un any més, ZoomCom és líder en el sector de la comunicació empresarial amb una facturació que ha batut tots els rècords. Us estic molt agraït i per això us desitjo bones festes i una bona entrada d’any”.

Quèeeeeeee? El cap suprem de la meva empresa m’estava refregant per la cara que s’estaven guanyant més diners que mai, i m’ho agraïa amb els seus millors desitjos per l’any nou, després d’haver-se negat, una vegada i una altra, a reconèixer els meus mèrits professionals i apujar-me la categoria laboral. Els aplaudiments eren cada cop més ensordidors, i em vaig començar a marejar. Els mascles van començar a victorejar el director, amb consignes com “el dire, el dire, el dire és collonut, com el dire, no hi ha ningú”... Em van venir ganes de vomitar. Vaig anar al lavabo, vaig passar els canells per sota l’aigua freda de l’aixeta, em vaig mirar al mirall, i en aquell moment ho vaig tenir clar. Em vaig retocar el rímel, i em vaig repassar els llavis, d’un vermell impactant. Em vaig pentinar descabellant-me una mica. Vaig sortir a la sala. Vaig fer un tràveling amb la mirada, de dreta a esquerra, a càmera lenta. Ells ja portaven les corbates mig deslligades, i elles somreien. Tots, complaents, miraven al director. Se’m va dibuixar un mig somriure a la boca, però alhora, se m’havien entelat els ulls. Vaig treure el revòlver de la bossa de mà. I vaig disparar totes les bales que portava, deu. Com que els tenia molt a prop, ni un sol tret va ser resultar en va. Vaig cridar “bon nadaaaaaaaaaaaaaaaaaaal!” I vaig sortir al carrer. Vaig agafar un taxi. Vaig arribar a casa, i vaig seure al sofà. Aviat vindria la policia.

Qui no vulgui pols...

Aquesta fotografia es va fer el dia de l’assassinat, el dia en què vaig veure que no hi havia escapatòria: o ell, o jo. Si jo no el matava a ell, ell em mataria a mi. Jo no seria el primer ni l’últim a caure. Els de la meva espècie poques vegades sortíem benparats.

Jo en aquella època era jove, ferm, i tenia tanta força i tanta ràbia acumulada dins meu que ni els amos, ni els companys, ni els més petits de la família, gosaven acostar-se a mi sense abaixar el cap i demanar permís. Havien d’anar molt amb compte, que no tingués un mal dia. I precisament aquell 16 d’octubre havia estat hores i hores donant voltes als motius pels quals jo havia de sortir a la palestra. Per què jo? Per què aquell destí maleït d’ésser assetjat, acorralat, picat, estocat, descabellat, vençut, mort i arrossegat? Una hora abans de sortir a l’arena, vaig decidir que faria tot el possible per canviar el meu destí, per no ser jo qui sortís sense vida en aquella ocasió.

I a la foto es veu clarament que ho vaig aconseguir. Eren les sis de la tarda i portava ja sis banderilles a les esquenes. Havia perdut molta sang, i estava exhaust. Bramava de dolor a les potes i a les peülles, m’estava quedant mig cec pels deliris que em provocava el sol, la boca se m’havia convertit en una amalgama de baves pastoses i pudents... I en un moment d’extenuació, em vaig girar, i al centre del cercle blanc, estava ell, amb l’espasa preparada pel cop final. Em quedaven només uns segons de vida. Vaig decidir jugar-me-les totes, no tenia més sortida. Em vaig encarar, vaig córrer tan ràpid com vaig poder i, fent un desviament de la trajectòria cap a l’esquerra, vaig aconseguir esquivar l’arma blanca que m’havia de matar. Agafant-lo desprevingut em vaig girar, i amb totes les meves forces vaig clavar-li una banya a l’engonal. “Fill de la gran puta, ja ets meu!”, em vaig dir a mi mateix. Amb acarnissament, i amb tota l’energia que vaig poder, vaig aixecar i abaixar el cap, una vegada i una altra, colpejant el seu cul contra el terra, i esgarrant els teixits de la seva cuixa. En un dels moviments bruscos, vaig poder treure la banya de la seva carn, em vaig girar, i el vaig enganxar per la panxa. Ja ho veus a la fotografia. Crec que en aquell moment ja era mort, però vaig remenar el cap tant com vaig poder, per no deixar-li ni un sol budell sencer, a aquell desgraciat. I mira-te’l. Amb aquest estúpid vestit de coloraines i lluentors, una jaqueta que amb prou feines li tapa les espatlles, uns pantalons arrambats com si d’un putot barat es tractés, i una cueta esquifida al clatell que gairebé feia riure. Tot ell va quedar completament inundat per la sang, que sortia a borbolls, sense parar ni un moment. Si et dic la veritat, em feia gràcia veure’l mort, estès a terra. Tan guapo i eixerit com havia estat, tan alt, tan moreno, tan repentinat, els ulls tan clars, les mirades desafiadores que m’havia llençat una estona enrere...

En aquell moment no me’n vaig adonar, però ara, en aquesta foto, veig la cara que li va quedar a la seva dona, que havia vingut a veure “l’espectacle” en directe. Era una de les folklòriques més cotitzades en aquell moment, formaven la parella de l’any. Amb cada cabell al seu lloc, tota la melena recollida enrere, els llavis pintats de vermell, el posat altiu... Ni tot el glamour del món hagués servit per saber encaixar amb elegància una mort prematura, pública i violenta. Fixa’t, te el gest desencaixat, els ulls més oberts que mai, la boca entreoberta, i fa aquesta ganyota d’incredulitat i ràbia al mateix temps... Si d’alguna cosa em penedeixo és d’haver creat un màrtir, i una vídua de màrtir, que per al cas, és el mateix.

Ja veus, fill meu. No m’agrada haver-t’ho de dir, però t’has de defensar. Has de ser valent, i, si mai tens ocasió, fes justícia, i mata’n a un d’ells. En el fons, crec que els agrada, una mica d’emoció.

AIXÍ SÓN LES COSES, I AIXÍ ELS LES HEM EXPLICAT

“El vent ha arribat als 160 quilòmetres per hora en algunes zones de la Costa Brava, i els efectes del temporal es noten, no només al centre d’algunes localitats, sinó també aquí, al passeig marítim de Cadaqués. Onades de fins a sis metres estan inundant tota la zona transi...”. En aquell moment una gran muntanya d’aigua s’abraona sobre la Sara Casilleras, la reportera imponent de TelePico. La càmera fa un moviment brusc, la imatge s’enterboleix, i els estudis centrals de Madrid recuperen la connexió com poden. Pedro Chisteras, el presentador estrella de la cadena, amb una expressió a mig camí entre la sorpresa i l’eufòria, comenta: “Bé, sembla que TelePico està vivint, per a tots vostès i en rigorós directe, els efectes d’aquest estremidor i aterrador temporal de vent i pluja que afecta a algunes zones de Catalunya. Seguirem informant sobre el que està passant i sobre l’estat de la nostra reportera, Sara Casilleras.”

La Sara pateix un traumatisme craneoencefàlic. En ser arrossegada per l’onada, l’havien traslladada en ambulància a l’Hospital de Cadaqués i els metges havien decidit internar-la a la Unitat de Cures Intensives. El seu estat és greu, però no es tem per la seva vida. Al dia següent comença, a les portes de l’hospital, tot un ritual de manifestacions. Els treballadors de TelePico protesten pel sensacionalisme de les connexions dels informatius, i pel risc que han de córrer, dia rere dia, els periodistes i els càmeres de la cadena. A poc a poc, ciutadans anònims es van afegint a les protestes per condemnar el que havia passat a Cadaqués, però també per queixar-se pel “xou en directe” en que s’han convertit els telenotícies.

Donada la magnitud que agafen les concentracions a les portes de l’Hospital de Cadaqués, el comitè d’empresa de TelePico, juntament amb el Consell de l’Audiovisual de Catalunya i el Defensor de l’Espectador, decideixen convocar una gran marxa de protesta al centre de Barcelona. Per difondre una imatge de transparència i professionalitat, la direcció de la cadena ordena retransmetre la manifestació, això sí, en fals directe (amb uns minuts de retard, per tallar en cas que fos necessari les imatges o les declaracions massa polèmiques). L’ambient es va escalfant, i cap a dos quarts de nou del vespre, el reporter que cobreix els fets, Jorge Javier González, connecta en directe amb els estudis centrals de Madrid. En aquell moment un grup de companys periodistes, amb la Maria Pepiño al capdavant, comença a increpar-lo. La connexió es fa cada cop més difícil, els crits cada cop són més forts, i, tot d’una, Jorge Javier comença a rebre cops de puny. El llavi li sagna, l’ull se li infla, i l’espectacle continua.

El Jorge Javier és traslladat d’urgència a l’Hospital Clínic, on la Pilar Castaño, la periodista més espatarrant del panorama televisiu, espera ja a l’ambulància per explicar en directe l’estat del seu company. De sobte, i cada cop de forma més propera i insistent, un so de sirena envaeix la transmissió. Una frenada seca, la goma xerraqueja sobre l’asfalt, i la Pilar surt de plànol, abatuda. L’ambulància l’ha atropellada, i en pocs moments el Pedro Chisteras informa els telespectadors que la reportera ha mort a l’acte.

TelePico decideix no seguir donant cobertura a tot el que està passant: no cal seguir posant en perill la solvència i la credibilitat de l’empresa. I com és d’esperar, la competència no deixa escapar l’oportunitat: Antena Pres veu que és el moment de treure’n profit. Matías Prados entrevista tots els companys de la Pilar Castaño, consternats pel que ha passat, i retransmet, en directe, el funeral. La última imatge del programa especial és un primer pla de la cara, perfectament maquillada, i amb un somriure de pau, de la Pilar, morta. De fons, la veu de Prados comenta, engrescada: “Una imatge, val més que mil paraules”.

La primera impresión

-15 con 40.
-Esto le hacen 16, y 4, los 20.
-No se olvide las coca-colas, que se las he dejado en el otro lado.
-Hasta luego, señora Balcells. Que vaya bien.

Las once y veintitrés. Siete minutos y cierro la caja. Dios, ¡qué hambre! Desde las nueve que estoy pensando en el bocadillo de tortilla. Y es que, joder, parece que no pase el tiempo. Hoy, todos comprando como si se acabase el mundo. Claro, como es principio de mes y acaban de cobrar…

Menos mal que mañana he quedado con la Yoli para ir de tiendas. Ya me ha dicho que en el Bershka han puesto unas minifaldas vaqueras a 10 euros que son monísimas. Y es que al Javi le encanta que vaya con minifalda porque, aunque parezca mentira, le gusta que los tíos me miren por la calle. Hay que ver, como son los tíos a veces. La verdad es que a mi también me gusta que me miren, y para estar mona con el uniforme del Mercadona hay que aplicarse mucho. Por eso yo pido el jersey una talla menos de la que me toca, bien ceñidito y con escote de pico. Por eso me paso una hora en el baño cada mañana: la raya del ojo, el pelo cardado, los pendientes de aro a juego con los zapatos… Hay que saber sacarse partido. El Juan, el del banco, viene todos los días a comprarse el almuerzo cuando estoy yo en caja. Y el otro día viene y me dice: “Merche, es que cada día estás más guapa… Tenemos que quedar un día tu y yo, y nos vamos a tomar unas cañitas”.

Para cañitas ya tengo a mi Javi, que está todo el día de bares. A mi lo que me gustaría seria que me llevara al teatro, o al Liceo, a escuchar a Wagner, que me encanta. O a la Fundación Miró, que está la Pipilotti Rist, con una exposición de videos que es que me flipa, esa chica. Pero como sólo soy cajera del Mercadona, pues lo que me toca es un novio como el Javi, que le dices Pipilotti y te contesta que eso lo será tu madre. Y es que sólo sabe de penaltis y de fueras de juego. Si fuese un poquito más como yo, pues yo sería más feliz. Porque no me entiende cuando le cuento que es que en China no se respetan los derechos humanos. No me escucha cuando le comento el libro que estoy leyendo de Saramago. Se cree que me he vuelto loca cuando vuelvo del videoclub con un documental sobre la caza de delfines en Japón.

Pero bueno, es lo que hay. Yo al Javi lo quiero con toda mi alma. Y aquí, en el súper, los clientes me adoran. Yo me iría a merendar todos los días con la Tere y sus dos niños, cuando pasan por el súper con las mochilas a reventar, y su madre les dice que no corran. Le llevaría la compra a casa yo misma a la señora Balcells, que está muy sola y la artritis la está matando. Y le diría al señor Escanio que no coja más botellas de whisky, que cada vez está peor, y que se vaya a un centro de esos donde ayudan a los alcohólicos. Es lo que tiene trabajar aquí. Que una no necesita tener carrera para hacer de psicóloga. Y es lo que a mi me gusta.

¡Las 11 y media! ¡Ya era hora!